Per què el PP saboteja el PP (de Catalunya)

Certament, el partit a Catalunya ha passat fases convulses, amb cruentes guerres de poder, i ha patit lideratges dubtosos com el de García Albiol, que es va guanyar el descrèdit definitiu quan va ser agafat ‘in fraganti’ amb una societat a Belize amb el seu número dos a Badalona, o el de Cayetana Álvarez de Toledo, que malgrat el seu bombo mediàtic, va aconseguir el pitjor resultat de la història amb només un escó. Però pensar que el que li passa al PP de Catalunya és un problema intern és continuar confonent el diagnòstic. De fet, el partit té avui un líder net com Alejandro Fernández, que intenta almenys fugir de l’estridència i no caure en la demagògia fàcil.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No, no és que el PP de Catalunya sigui una col·lecció d’inútils, bojos i indocumentats que són incapaços de llegir la realitat catalana. El que passa és que no poden fer res quan des de Génova són bombardejats diàriament amb missatges incendiaris: quan Pablo Casado parla un dia sense despentinar-se d’«apartheid» a l’escola catalana, equiparant la immersió a la segregació racial és que els resultats a Catalunya li són exactament iguals. Perquè la regla d’or de la política espanyola és que el discurs que serveix a Espanya t’enfonsa a Catalunya, o viceversa. És la famosa manta massa curta que mai et pot tapar els peus i el cap alhora. Conscient d’això, Casado va decidir fa temps que la seva estratègia de competir amb Vox incloïa acabar amb el mateix PP català. No obstant, és un càlcul més que arriscat: renunciar a una autonomia amb un potencial de 38 escons, i arrossegar així el País Basc, amb 18 escons (on en les últimes generals el PP va obtenir un sol diputat), converteix en una semiutopia aconseguir governar a Espanya. Ara mateix, el PP s’ho fia tot a una majoria absoluta PP-Vox, l’únic escenari on pot accedir a la Moncloa. En tots els altres supòsits, li regala un govern en minoria o en coalició al PSOE.

Així s’entén per què el PP de Catalunya ni tan sols ha tingut el mínim marge per presentar-se com un partit regionalista, com sí que ha fet en altres comunitats autònomes. A Génova les reivindicacions territorials són formidables si tenen a veure amb Castella i Lleó o Extremadura (i més ara que s’ha de contraatacar l’amenaça de l’Espanya Buida), però són descodificades com a supremacistes si es fan des de Catalunya. El PP català s’ha estavellat senzillament perquè ha sigut segrestat conscientment i de manera planificada des de Génova. Algun dia s’escriurà la curiosa història de la franquícia que va ser sabotejada pel seu propi partit.