La confiança, el motor de la prosperitat
Que una organització prosperi depèn de la seva capacitat per complir el que diu, demostrar el que fa i assumir-ne les conseqüències
La confiança és un bé escàs i, alhora, el recurs més determinant per al futur de qualsevol societat. No es compra, no s’improvisa i no es pot imposar per decret. Es cultiva amb coherència, se sosté amb fets i es perd amb una facilitat devastadora. Així, durant massa temps hem donat per fet que les nostres institucions, les nostres relacions econòmiques i la nostra vida comunitària podien funcionar sense un terreny comú de fiabilitat mútua. No obstant, tot el que trontolla al nostre voltant –des de la política fins a les institucions i els vincles socials– comparteix una arrel evident: l’erosió de la confiança.
Aquesta pèrdua no solament provoca inseguretat, sinó que bloqueja la capacitat col·lectiva d’emprendre projectes transformadors i d’imaginar un futur compartit. Sense confiança no funcionen els mercats, els acords, les polítiques públiques ni tampoc la vida en comú. Tot i així, sovint hem actuat com si la confiança fos prescindible, com si es pogués substituir per normatives, controls o discursos. Però la confiança no creix amb la vigilància, sinó mitjançant l’exemple, la responsabilitat i la coherència.
L’experiència empresarial demostra que confiar no és un acte d’ingenuïtat, sinó un exercici de coratge col·lectiu. Que una organització prosperi depèn de la seva capacitat per fer-se de confiança: per complir el que diu, demostrar el que fa i assumir les conseqüències del que decideix. Aquest principi, que podríem anomenar solvència moral, no és exclusiu de les empreses. Hauria d’impregnar la gestió pública, el lideratge institucional i la relació entre ciutadania i administracions. Sense aquesta solvència, tota acció col·lectiva queda afeblida.
Avui necessitem aconseguir recuperar la confiança com a força transformadora. Si volem que el turisme contribueixi realment a la prosperitat, hem de creure en la nostra capacitat de convertir riquesa en benestar compartit. Si aspirem a un model sostenible, hem de confiar que l’Administració, les empreses i la societat civil poden construir, plegats, un rumb comú. La confiança és sempre el punt de partida: sense, fins i tot les millors idees acaben fracassant per falta de cohesió.
No és pas casualitat que els territoris que gestionen més bé els recursos, que atrauen talent i que avancen cap a models més equilibrats, siguin aquells on hi ha un pacte social implícit que està basat en la fiabilitat i en la cooperació. Allà on la confiança s’afebleix, apareixen la paràlisi, el curtterminisme i la temptació de buscar culpables en comptes de solucions.
El futur de qualsevol comunitat que aspiri a prosperar depèn de reconstruir aquesta confiança: amb diàleg, coherència, responsabilitat i un compromís ferm amb la veritat i amb l’altre. No hi ha prosperitat sense esperança, i no hi ha esperança sense confiança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
