No subvencionar el turisme

Ningú proposa fer malbé una indústria que encara suposa més del 13% del PIB nacional, però el que suggereixen les mesures raonables exposades per Josep Oliver és que la política ha de començar a entendre que ja no vivim als anys vuitanta, quan havíem d’agrair paternalment als foreigners que vinguessin a salvar-nos amb els seus calerons. Com era d’esperar, han sortit en tromba els gremis de restauració i hostaleria amb el seu habitual discurs apocalíptic que si es canvia alguna cosa s’enfonsarà el país, però diguem que ja es dona per descomptat que cadascú defensarà els seus interessos. El que és realment interessant és que s’hagi obert per fi el debat de fons sobre quin model de país volem i, sobretot, qui i com l’ha de pagar. En els últims anys s’ha demostrat, per posar-ne un exemple, que la marca Barcelona és tan potent que perfectament en té prou per si sola. Per projectar-nos al món, i perquè vinguin turistes, ja no és imprescindible ni un gran premi de fórmula 1 ni un tuit d’Obama en què elogiï un restaurant de la ciutat. Tampoc és necessari que anem estimulant amb els nostres impostos una indústria que ja pot viure normalment dels rèdits d’una de les marques turístiques més poderoses del planeta. La novetat és que avui, a diferència de fa trenta anys, els grans esdeveniments i les cadenes hoteleres depenen molt més de Barcelona que no pas al revés. Això no vol dir que s’hagi de menysprear el que ja s’ha aconseguit, però sí que ha d’implicar que cal començar a canviar les polítiques públiques. Perquè en qualsevol país la prioritat no són els turistes, sinó els habitants del país, que són, en definitiva, els que en paguen els impostos.