‘Confesso que soc gai’

Justin Fashanu va ser el primer futbolista professional que va confessar, en una històrica portada a The Sun, que era homosexual. Va deixar de rebre ofertes, i va ser marginat i ridiculitzat, fins que es va suïcidar. Va ser el 1990, i tot i que sembli mentida, des d’aleshores els futbolistes que s’han atrevit a sortir de l’armari es compten amb els dits d’una mà. L’últim va ser Josh Cavallo, un valent jugador australià que, després de declarar ser gai aquest mateix any, va començar a rebre amenaces de mort i ha vist com la seva carrera corria un seriós perill. En la majoria de lligues masculines de primer nivell, inclosa la Lliga espanyola, no hi ha ni un sol cas de futbolista que s’hagi declarat homosexual. Ni un. Ningú. Som al 2025, i no sabem d’un sol home que, jugant a futbol a la primera divisió espanyola, hagi declarat que li agraden altres homes. Quan més a prop hem estat d’una confessió, va ser la que va fer el 2016 l’àrbitre de futbol Jesús Tomillero, que va haver d’abandonar la seva professió després de declarar-se homosexual, fastiguejat dels insults i pressions que va rebre. Sí que sabem d’algun cas excepcional, com el de Borja Iglesias, que va ser linxat en xarxes quan va aparèixer al seu Instagram lluint un bolso i defensant el dret a viure lliurement l’homosexualitat. Però Iglesias, heterosexual, ho va fer només per emfatitzar la gravetat del problema i deixar en evidència que un dels factors que impedeixen sortir de l’armari és el d’unes aficions violentament homòfobes, que encara avui insulten els rivals a cop de "maricon, maricon."

No és l’únic factor: jugadors que volen preservar l’anonimat confessen que perdrien patrocinadors i fins i tot que vulnerarien clàusules del seu contracte. És a dir: en el futbol masculí es promouen només mascles alfa segons dicta l’ortodòxia masclista, sovint amb dones de categoria, i res que surti del guió de l’heteropatriarcat clàssic. Per sort, el contrapunt a aquesta aberració és el sempre millor i més sa futbol femení, on jugadores de primer nivell comparteixen en xarxes les seves parelles del mateix sexe sense que hagin de ser perseguides per això. Parlo amb Gloria Serra, contertuliana, amiga i aguda observadora del món, de l’aberració insòlita que suposa que cap futbolista pugui confessar lliurement una cosa tan elemental com és la seva tendència sexual. Al món, em resumeix Gloria en una frase lapidària, només hi ha dos llocs on un arrisca la seva vida si es declara homosexual: l’Afganistan i el planeta futbol. Certament, l’única manera de començar a revertir aquesta perversió fastigosa seria que l’estrella d’un gran club s’atrevís a fer aquesta confessió. Com a bon culer, m’agradaria que fos un jugador del Barça, i que poguéssim tornar a sentir que, efectivament, som més que un club. Obrir un dia l’Instagram i començar a llegir: "Jugo al Barça i confesso que soc gai...". ¿No seria meravellós? De moment, només és el títol d’aquest ingenu article a l’espera que un dia el futbol comenci a ser un lloc menys hostil.