Lliçons d’una pandèmia

Es compleixen dos anys de les primeres notícies que ens informaven del brot d’un virus (el SARS-CoV-2) a la localitat xinesa de Wuhan. En aquell temps, pocs podien imaginar les conseqüències d’una pandèmia (així qualificada per l’Organització Mundial de la Salut el 14 de març del 2020) que acabaria afectant tot el planeta i que segons les dades recents de l’OMS ja ha infectat 300 milions de persones i ha provocat 5 milions de morts. L’emergència sanitària» «més gran en 100 anys, com declara a EL PERIÓDICO Salvador Illa, que va ser el màxim responsable sanitari del país com a ministre de Sanitat. Una pandèmia de la qual, en paraules de qui també va ser al capdavant de la crisi a Catalunya, la consellera Alba Vergés, «era impossible veure la magnitud». 

Des de la setmana del 9 al 15 de març del 2020, quan es va decretar el primer estat d’alarma, i al llarg d’aquests dos anys, hem patit, com a societat, un cop tremend, que ha tingut múltiples derivades. Evidentment, la que afecta la salut, però també l’econòmica, la social i la política. Fer la vista enrere comporta recordar els primers mesos de confinament total, amb situacions altament dramàtiques (especialment pel que fa a les residències geriàtriques i al continu degoteig de defuncions) i amb un desconcert general de la població que, en tot aquest temps, també ha ocasionat un augment de les malalties mentals i greus problemes psicològics. 

El sistema sanitari –que ja estava sota mínims a causa de les retallades pressupostàries– s’ha vist abocat a situacions límit, amb una gran pressió hospitalària, a les ucis però també als centres d’assistència primària (CAP), com s’ha evidenciat en la sisena onada en la qual estem immersos per la variant òmicron. La societat es va parar durant un llarg període en què es va posar a prova tant la gestió política (amb episodis de desorganització criticables i amb l’aparició del factor judicial per complicar més l’assumpte) com la resiliència de la ciutadania. Després, hem viscut alts i baixos continus, superats en bona mesura tant per la rapidesa en l’elaboració i subministrament de les vacunes, una dada determinant, com per la presa de consciència general en la necessitat d’incorporar la prevenció als hàbits quotidians. És cert que, alhora, han destacat moviments negacionistes i antivacunes que, en determinats països, han suposat un seriós problema de convivència. I també ho és que aquesta pandèmia no tindrà un final nítid fins que es pugui arribar a un alt percentatge de vacunació en àmbit mundial. Les xifres en el Tercer Món no només són escandaloses per si mateixes, sinó també pel perill latent de l’aparició de noves variants. 

La pandèmia ha representat un agreujament de l’esquerda entre països pobres i rics i, així mateix, ha repercutit de manera notable en l’evolució de l’economia. Un dels reptes, a través dels fons comunitaris del programa NextGenerationUE, és recuperar el pols social i pensar que una de les lliçons que podem extreure és la salvaguarda de l’estat del benestar a través de més inversions en sanitat i investigació mèdica. 

Encara immersos en un capítol delicat de la pandèmia, i sense poder visualitzar-ne el final, ja hem après prou per fer-li front. Més ciència, més transparència, més unitat sense rivalitats ideològiques i més consciència d’estar immersos en una batalla que només es podrà guanyar amb esperit col·lectiu de col·laboració.