Sense dones a la llotja

Les xifres són eloqüents. Dels 20 clubs de Primera Divisió, només nou compten amb alguna dona en la junta directiva, i en la majoria dels casos els seus càrrecs se cenyeixen a àrees socials o administratives, de manera que queden relegades de la direcció esportiva o financera. Són pocs els casos en què la presència femenina està consolidada. Com el FC Barcelona, que té Elena Fort com a vicepresidenta institucional, un dels rostres més reconeixibles del club. Només un club de Primera està presidit per una dona: Marián Mouriño, del Celta de Vigo. La foto de les llotges continua sent, majoritàriament, un retrat coral d’homes.

L’exclusió de les dones en els òrgans directius no és conjuntural, sinó estructural. El futbol professional va néixer i va créixer sota codis masculins i la seva cultura de poder ha sigut històricament endogàmica. Són molts els clubs que encara es gestionen com feus amb cognoms i afinitats, on la presència femenina es tolera més com un gest simbòlic que com a lideratge real. No es tracta de fer un lloc a les dones. El veritable canvi exigeix qüestionar les estructures que impedeixen obrir i compartir els òrgans de decisió.

La imatge de la desigualtat es fa més rellevant quan es compara amb altres sectors empresarials. Segons l’ESADE Gender Monitor 2025, les dones ocupen només el 22% dels càrrecs directius a Espanya. En el futbol ni tan sols s’arriba a aquesta proporció. Una discriminació que no té res a veure amb la gestió empresarial. Les dades confirmen que la presència femenina en els equips de direcció millora la competitivitat, la innovació i la sostenibilitat de les empreses. Incorporar dones no és una concessió, sinó una estratègia de progrés.

Tot i que encara a pas lent, hi ha alguns progressos en l’àmbit institucional. El Consell Superior d’Esports exigeix una representació femenina del 40% en les federacions, i LaLiga ja s’acosta al 37% en el seu comitè de direcció. Són uns passos importants, però encara insuficients per doblegar la inèrcia que continua relegant les dones a un paper decoratiu. Els plans d’igualtat i els programes de lideratge només tindran impacte si aconsegueixen alterar les dinàmiques de poder, més enllà de quotes.

Al cap i a la fi no es tracta únicament de percentatges, sinó també del valor social que es projecta. Les nenes que avui juguen a futbol han de saber que també poden presidir un club o dirigir una federació. El seu talent serveix tant per marcar gols com per dissenyar estratègies, negociar contractes o impulsar polítiques esportives. La falta de referents en la cúpula no és només una qüestió de justícia laboral, sinó que delata una carència que empobreix el conjunt.

El futbol ha sigut sempre un mirall de la societat. Si la igualtat encara no arriba a les llotges és perquè el reflex continua distorsionat. No es tracta de sumar noms femenins a un organigrama, sinó de transformar la lògica dels que continuen creient que liderar és un verb masculí.