Recordo el 2021

Recordo que la primera cançó que vaig posar el 2021 va ser The only way is up: Otis Clay dient que res podria anar pitjor. Recordo bolcar el saler. Recordo netejar la casa l’endemà i un ninot de Pocoyo flotant de cap per avall al vàter com al final d’El gran Gatsby.

Recordo, hores després,una noia amb serrell i un crucifix tatuat entre els pits, sortint en top less amb les mans en alt de la rave a Llinars del Vallès. Recordo pensar en la Resistència No-Violenta i en la ressaca.

Recordo veure una capsa de flam Mandarí al rebost. Preparat en pols per a flam clàssic. Sis sobres per a cinc flams cada un. Afegeixi-hi vostè el sucre. Els solíem cuinar durant el primer confinament. Recordo que la data de caducitat marcava el 5 d’abril. Recordo preparar-los i, una vegada fets, guardar la caixa per a només llavors descobrir que caducaven el 5 d’abril del 2020. Recordo pensar que efectivament oblidàvem aquell any. O confoníem els anys com els nens confonen els dies.

Recordo comprar-me Sobre la vida feliz, de Ciceró, i oblidar-lo una hora després en un seient del metro. 

Recordo els colors dels arcs de Sant Martí apagant-se als balcons. Recordo les pancartes ja grises de «Tot anirà bé». I d’«Ens en sortirem junts». Recordo quan no compartíem ascensor i quan un veí ancià em va avançar en el camí que anava de la porta de la finca a la de l’ascensor per agafar-lo abans. Recordo el seu bastó.

Recordo veure la cavalcada dels Reis a la tele. Recordo veure un tipus amb banyes de bisó assaltar el Capitoli. Recordo pensar si Araceli tindria efectes secundaris després de ser la primera vacunada d’Espanya. I si estaria veient el mateix canal que jo.

Recordo una jovial noia asiàtica fent aeròbic amb mascareta davant la càmera, mentre per darrere els tancs marxaven cap a un cop d’Estat a Birmània. Recordo pensar que tots érem aquesta noia.

Recordo recordar quan deixàvem les sabates a l’entrada. I dels virus en superfície. Recordo quan alguns pares fregaven els tomàquets amb lleixiu. Recordo netejar (només una vegada) els paquets de pasta amb Cristasol. 

Recordo pensar que mai tornaríem a fer coses així. Recordo quan menjàvem sense mascareta als bars plens però ens la posàvem per anar al lavabo. Ahir.

Recordo la frase «Diputats penedits de Ciutadans». Recordo que la notícia passava a Múrcia. Recordo els indultos.Recordo els bars tancats. Recordo compartir Doritos i llaunes amb els meus amics en un parc infantil. Recordo que una vegada va entrar la policia i vaig agafar el meu nen en braços, com si fos un escut humà.

Recordo la primera vegada que el meu fill (4) va anomenar el lloc on em tanco a escriure ‘estoig’, encreuament d’‘estudi’ i ‘despatx’.

Recordo quan em va dir que només li feien por els meteorits. I jo li vaig dir que si en venia un ens n’assabentaríem abans per poder fugir. Recordo que va contestar: «Doncs els dinosaures no el van veure venir».

Recordo quan li van sortir les dues paletes centrals de llet a la meva filla (1). Amb diastema, com les meves. 

Recordo un bar del Raval on hi havia una pancarta que deia: «Aforament màxim: una persona».

Recordo anar a Madrid i que de sobte fos com viatjar a Nàrnia.

Recordo quan van poder celebrar l’aniversari de la mort de la meva tia Felisa, just un any després de l’arrencada de la pandèmia. 

Recordo la primera vegada que vaig escoltar la cançó Me dijeron que ya no vives aquí, de Wild Honey. I de la primera que vaig sentir el vers: ‘Cerré los ojos, pasaron muchos años’. 

Recordo el preu del megawatt i pensar que haurien d’expropiar les elèctriques o, almenys, canviar-li el nom a Megavat perquè fos menys aparatós. 

Recordo quan es parlava sense parar de l’esgotament, la fatiga, el cansament.

Recordo quan es parlava de les cures i de ‘perrosánchez’. Amb molt d’insult.

Recordo el capítol de Peppa Pig quan vol aprendre a xiular i no pot i descobreix no el xiulet sinó l’enveja.

Recordo quan el volcà de La Palma apareixia sempre en un requadret en un racó de la tele, com un llum de lava a la taula del braser. I quan van aprendre que Las Palmas no era el mateix que La Palma i tampoc que Las Palmas de Gran Canària. 

Recordo quan va morir Omar Little i pensar si hi hauria Cheerios de mel al cel. 

Recordo la camisa de colors de John Lennon a Get back. 

Recordo anar a veure l’Ecce Homo de Borja a l’estiu. En temps tan estranys un només pot resar-li a un Crist així.

Recordo comprar unes vambes de color vermell després d’haver dit sempre que només els senyors amb crisi dels 40 les compraven. 

Recordo Carmen Martín Gaite meravellant-se a Retahílas sobre com de fàcil és parlar. 

Recordo rescatar l’última ampolla de plàstic de cervesa de marca blanca del Mercadona, vestigi d’una compra de la primera setmana de confinament estricte. Recordo que vaig pensar que si me la bevia tot s’acabava. Recordo que estava esbravada. 

Recordoveure Messi plorar perquè se n’anava. Recordo un ninot de Messi en una botiga de souvenirs de les Rambles al 50%. Recordo un amic que em va dir que la primera vegada que va veure plorar la seva mare va ser quan va morir Montalbán. Recordo quan em van encarregar un pròleg de Montalbán.

Recordo l’alcalde de Vigo cridant «¡Arrenca la llum!».

Recordo rellegir el llibre Me acuerdo, de Joe Brainard, on repassa tota la seva vida amb detallets que recorda. Recordo pensar que no seria mala idea fer el mateix amb el 2021, un any que va arrencar volent oblidar l’anterior i que va camí de ser oblidat.

Notícies relacionades

Desànim a Alemanya

Ábalos, víctima de tots... i de si mateix

Ho recordo, per sort o per desgràcia, tot i a tothom.

Recordo enviar l’última columna de l’any i baixar a comprar flams, quintos i llagostins.