Llengües

Alguns d’aquests obstacles són exògens i, per tant, els compartim amb moltes altres llengües del món. D’altres, en canvi, són completament nostres i representen un perill igual de gran per com han arrelat als nostres cors i identitat de catalans i catalanes.

La globalització ha creat onades culturals molt més homogènies, en comparació amb la diversitat de cultures del passat, en un món molt menys interconnectat. La tirania dels algoritmes a les xarxes socials ho empitjora tot: prioritza els grans espais d’audiència i això limita veus, segons la llengua feta servir. Aquesta és una de les grans amenaces que té el català, compartida amb altres idiomes tan importants com el francès, l’alemany o l’italià, que també viuen amb por l’expansió de les llengües més majoritàries en l’espai digital.

A Catalunya, se sumen problemes a aquests altres que patim sense ser-ne els responsables. Hi ha qui podria pensar que l’existència objectiva del nacionalisme espanyol més exaltat, molt representat pel PP i Vox, és aprofitada per crear un combat polític entorn de la llengua, que pot portar molt bons resultats a aquest partit o a l’altre, però que és un drama absolut tant per a la societat catalana, com per a la nostra llengua compartida.

És d’una gravetat extraordinària que el consens aconseguit entorn de la immersió lingüística, que com qualsevol marc ha de ser flexiu i inclusiu, hagi sigut posat en entredit. I ho és, perquè mai havíem tingut un gruix tan extraordinari de població que hagués après el català i que el pugui utilitzar en el dia a dia, perquè tenim un sistema educatiu que ha funcionat i funciona molt bé i té com a resultat que la ciutadania domini les dues llengües oficials a Catalunya, i perquè hi ha mitjans de comunicació de masses que han funcionat bé en català. No han sigut, en conseqüència, ni pocs ni petits els objectius aconseguits pel català com a llengua de Catalunya.

No obstant, hi ha qui ha decidit situar la llengua com a protagonista primer del combat polític. La immersió era tot el contrari: les persones aprenien català com a llengua de Catalunya sense segell polític. No era necessari compartir res més per parlar-la. No s’havia d’escollir una opció política o una altra. Ara, des de Madrid i Barcelona, hi ha qui crida a favor d’una llengua o una altra. Quan el català i el castellà són de tots i de ningú, alhora. A més de ser llengües germanes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El català és viu i perviu si és una llengua de prestigi, de seducció i de confraternitat, recordava Antoni Puigverd citant Joan Maragall. És també una enorme riquesa per a les cultures d’Espanya i ningú hauria d’estar disposat a perdre un valor tan important i antic. Alhora, no puc estimar més el castellà que he llegit en milers d’escriptors i d’escriptores i no és cert que l’existència d’una llengua depengui de l’existència d’una altra. Aquest amor al castellà crec que enforteix el català. El problema no són les hores que una persona parla castellà, el problema ha arribat quan una persona no vol parlar mai el català, perquè té la impressió, dolenta i equivocada, que no és la llengua de tots, sinó només la d’un determinat segell polític.

Les llengües obren finestres a mons molt diferents. He estat sovint a Itàlia, on he hagut de viatjar per feina. He après l’italià durant anys i aquesta llengua m’ha permès conèixer també gastronomies locals, paisatges amagats, cançons i poetes. El problema a Catalunya és quan hi ha persones que es neguen a parlar una llengua per un projecte polític o per la idea equivocada que si se’n parla una altra la pròpia es perd. El problema és la política que s’ha fet de la llengua. I la solució és que parlar les dues llengües ni és difícil, ni negatiu. Al contrari, obre universos de cultures molt riques.