L’assetjament, un perill per a la democràcia

L’hostilitat permanent a les xarxes socials no és cap notícia, per desgràcia. El respecte bàsic ha donat pas a la sensació d’impunitat per a qui insulta. Però què passa quan aquest verí digital perd la vergonya? Quan travessa la pantalla i es converteix en assetjament físic? Ahir a Madrid se'n van viure dos exemples consecutius. L'agitador d'extrema dreta Vito Quiles va acorralar Begoña Gómez en una cafeteria: la va increpar amb el mòbil a un pam de la cara i va arribar a impedir-li el pas físicament. Una coacció que la dona del president espanyol ja ha dit que denunciarà.

Just després, i ben a prop, la diputada de Junts per Catalunya Marta Madrenas va viure una altra agressió. Va ser perseguida pels voltants del Congrés per un home que la va intimidar amb violència i, fins i tot, li va escopir. Tot, per recriminar-li un vot amb el qual no estava d’acord.

Els dos episodis d’ahir comparteixen un patró preocupant, a banda de la violència: la normalització de l’assetjament per alimentar els clics. O dit d’una altra manera, l’ús de la crispació per sortir a les xarxes. Sembla mentida que s’hagi de defensar una obvietat. Però una agressió a una representant pública no és llibertat d’expressió. Són maneres d’actuar antidemocràtiques i empobridores. Perquè un país necessita que el debat de les idees sigui lliure, però respectuós. Això no vol dir que tots hàgim d’estar d’acord en tot. Vol dir, simplement, que ens comprometem a tractar qui no pensa igual com a conciutadà Com a rival, no com a enemic.

Notícies relacionades

Acusacions i transparència

Europa i la credibilitat dels EUA

La manera de fer de Vito Quiles i companyia s’encomana perillosament, tant a les plataformes en línia com a la vida real, i no ajuda que hi hagi polítics que tractin les institucions com si fossin Twitter. Amb discursos que contribueixen que episodis com els d’ahir siguin cada cop més recurrents. Tot plegat crea una toxicitat que pateix pràcticament tothom que s’exposa a la vida pública, ja sigui al món dels esports, a la política o als mitjans.

Cada cop la barrera és més fina, i de l’insult anònim a l’escopinada hi ha només un pas. És el pas que fa perillar la integritat física, i aquesta és una línia innegociable. És ben igual si qui traspassa el límit porta un micròfon, té un càrrec o és simplement un exaltat; també tant és si té milers de seguidors que el tenen per valent i desacomplexat. En el fons, són covards disfressats de pseudoperiodistes o activistes. Perquè, apujant el to, insultant i assetjant, el que fan és fugir del debat. I sense debat, sense respecte, la democràcia es converteix en un joc de força bruta.