‘Auctoritas’

Fa poques setmanes començava el nou curs de les sessions de control, que serà capital per diferents motius. En primer lloc, perquè marcarà el camí de les eleccions municipals i, segon, però no menys important, perquè serà un dels episodis més avançats de la legislatura actual, que mereixerà ser observada i analitzada després d’un temps prudencial, quan l’agitació del dia a dia s’evapori o quan la voluntat de fer mal per treure rèdit polític s’apaivagui, llavors es veurà clar que hi ha hagut autèntics passos endavant a favor de la majoria de les persones.

Aquesta legislatura ha estat marcada de manera molt accentuada per la pandèmia de covid, primer, i també pel conflicte bèl·lic que Rússia va començar contra Ucraïna. Les dues crisis han tingut un impacte brutal sobre la nostra societat i, per aquesta mateixa raó, sobre la vida parlamentària. Crec que, en una altra època no gaire llunyana, una situació internacional com aquesta hauria suscitat un tancament de files exemplar al voltant, no del govern com a institució ocupada per un partit polític, sinó del govern com a gestor de la xarxa pública en comú. Lluny d’aquest ideal, la dinàmica actual, afectada per l’aparició dels populismes radicals, ens ha portat a un ascens constant de soroll i exabruptes.

Una llàstima per a qui espera, amb raó –i continua esperant sempre–, unes normes de comportament mínimes en seu parlamentària. Fa temps que es coneix que, si la política radicalitza el llenguatge, això es tradueix en processos de divisió i confrontació social, tan abjectes com inútils. Ja és preocupant haver de conformar-se amb uns mínims, avui, perquè resulta impossible esperar, o aspirar a uns màxims desitjables de presa de decisions per raons de país. M’he aturat a llegir els diaris de les sessions històriques d’aquests anys de democràcia i he comprovat que s’hi troben diferents tons, alguns de duríssims i d’altres de més suaus, però la immensa majoria d’intervencions que he vist entren dins d’uns marges –amplis– d’educació parlamentària.

Respectar i seguir els codis no escrits de les normes parlamentàries era, en primer lloc, respectar la màxima institució democràtica. A més, això enfortia el vincle amb el conjunt de la ciutadania que, amb el seu vot, havia cedit part de la seva sobirania per construir l’espai públic conjunt a partir de l’acció política d’uns representants concrets. Era, al seu torn, ser conscients que la funció parlamentària havia de representar sempre el comportament social més respectable. Significava, en definitiva, comportar-se com a digne aspirant a la valuosa ‘auctoritas’, que ningú pot apropiar-se, sinó que concedeix la gent a qui ho considera oportú.

No és difícil imaginar que una part de la ciutadania segur que espera més que mai que els seus representants polítics actuïn com a dignes aspirants a l’‘auctoritas’, quan hi ha raons internacionals de pes que indiquen que s’ha de ser exemplar i competitiu per superar dificultats.

Per totes aquestes raons, la notícia de la moció de censura de Vox resulta un paradigma dels temps parlamentaris que ens ha tocat viure. Santiago Abascal ha pretès –sense èxit– semblar que pren una decisió amb humilitat i ha proposat Tamames com a candidat en lloc de presentar la seva candidatura. Al contrari: és a anys llum de l’‘auctoritas’ necessària per poder presentar-se com a alternativa del president Pedro Sánchez a les Corts.

Notícies relacionades

El passat comunista de Tamames: defensor dels ossos bruns, contrari a l’OTAN i condemnat per Manuela Carmena

Naturgy: no tots els fons són iguals

No obstant, aquesta no és la notícia i ja se sap... Tot el que ha passat, però, va més enllà i evidencia que no hi ha cap lideratge solvent en tota la dreta per ser alternativa. Per això presenten Tamames. Tota una legislatura sencera gastada a desprestigiar un Govern que, amb dades a la mà, ha enfortit la gestió en circumstàncies tan difícils com les de la pandèmia i la guerra. I ho ha fet amb dades objectives més bones que els països del nostre entorn europeu.

Així, la moció de Vox és una ocurrència més de les dretes. Una nova acció que no prestigiarà la vida parlamentària, una distorsió a l’acció de govern amb voluntat d’obstaculitzar i de generar un clima de precampanya, quan el que fa falta és centrar tota l’atenció en el bon govern. Tamames, en definitiva, deixa també en evidència la manca de lideratges de tota la dreta parlamentària.