Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La nostàlgia ja no és el que era

3
Es llegeix en minuts
La nostàlgia ja no és el que era

FERRAN NADEU

La frase va aparèixer en una paret de Nova York ja ningú sap quan. Era un grafiti molt abans que aquestes pintades es consideressin art. Va ser fins i tot abans d’observar-les com gargots que embrutaven parets. Moltíssim abans de Banksy, el missatge va existir. Probablement perquè «l’autor va tenir la necessitat d’escriure sobre el mur que ja no era el que havia sigut. Potser estava content d’haver-se’n desprès. Potser trist de no trobar entorn d’ell res que la suscités». La sentència va impactar Simone Signoret. La va anotar i se la va emportar a París per discutir-la amb Yves Montand, el seu marit. I va quedar flotant en l’ambient per a la seva lliure interpretació fins que va decidir convertir-la en el títol de les seves memòries: ‘La nostalgie n’est plus ce qu’elle était’ (Éditions du Seuil, 1976). I es va fer història.

Acceptem-ho, la nostàlgia és un bàlsam. O com escriuria García Márquez, el sentiment que esborra els mals records i magnifica els bons. La mirada cap enrere, neta i conscient, que ajuda a lluitar contra l’oblit sense caure en la melancolia. Aquesta sí, un risc potencial. I si hi ha un moment de l’any que convidi a aquesta carència contraposada o complementària al present, és ara. Nadal. Temps de tradicions que, tot i actualitzades, rememoren inevitablement la infància.

 «Em desperta la nostàlgia la missa del gall en una església de muntanya i el camí de tornada, a les fosques, ben abrigats amb la bufanda al coll i les mans a la butxaca de l’abric». Rafel Nadal Farreras (Girona, 2 d’octubre del 1954) admet obertament sentir nostàlgia del seu passat. Tot i així, es reconeix més feliç ara que quan descrivia la seva infantesa a ‘Quan érem feliços’ perquè viu amb més intensitat que quan encara tot era possible.

Notícies relacionades

Aquell premi Josep Pla 2012 va ser l’inici de la seva introspecció cap al que íntimament havia repudiat com corresponia a tot contestatari orgànic de finals del franquisme. En especial si, procedint d’una família conservadora, buscava la platja sota les llambordes de la ciutat. No era la primera vegada ni seria l’última que burxava en la memòria, només que en aquella ocasió era la pròpia i sense dissimulació. Després vindria ‘Quan en deiem xampany’, saga familiar a cavall de Catalunya i la Xampanya francesa. Tanca ara la trilogia ‘Quan s’esborren les paraules’ (Columna). Sens dubte, el seu llibre més sincer i sentimental, en el qual les picades d’ullet a l’humor amb els seus nets són tan consistents com el sotjador que emociona i commou al mostrar la desesperació del fill que no entén primer i es resigna després a la pèrdua del pare cregut immortal mentre observa la mare, abans vital i instructiva, asseguda immòbil i silenciosa davant una finestra, mirada fugida després dels vidres, que mai concreta cap imatge i mai se sap el que pensa perquè mai deixa anar cap paraula ni so. I així va ser com «un dia, la boira que enfosquia la memòria de la mare va començar a esborrar les meves coses, els meus records, els que ella alimentava, els que només ella havia viscut i havia mantingut per a mi».

Comunicació que probablement començava quan qualsevol mare, observant el seu nounat al bressol, entonava per a si «fes nones reiet, fes nones fill meu, que ets un angelet, que m’ha enviat Déu». Sona Dyango, nostàlgic, de fons.

Temes:

Llibres