Arenes movedisses Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El Messi del futur serà transgènere
La cada vegada més acceptació social de la transsexualitat contrasta sovint amb el silenci condescendent d’algunes formacions polítiques. El col·lectiu necessita ara referents que perpetuïn el clima de normalitat
Els recomano el reportatge publicat dies enrere per ‘Faro de Vigo’, del mateix grup editorial al qual pertany aquest diari, en què s’explica la història de l’Iker i el Marcos, inscrits després del seu naixement com Ainhoa i María, i que encara són oficialment jugadors de l’equip de futbol femení del Peñasco, de la Segona Galícia. Mentre completen la seva transició, tots dos apressen els seus últims mesos com a porter i centrecampista de l’equip femení, en el qual gaudeixen del recolzament del tècnic, la directiva, les companyes i, sobretot, de les seves famílies. Fins i tot en un món com el futbol, tan donat a la cridòria d’una grada deslligada i a deixar anar l’adrenalina ben proveïda de decibels trufats d’al·lusions a la condició sexual, l’Iker i el Marcos s’han trobat amb l’acceptació absoluta de les aficions rivals tant com de la pròpia.
La comunament coneguda com a llei trans, aprovada el juny pel Consell de Ministres després d’un fort debat al si del Govern i no sense la condescendència, quan no la broma soterrada, de l’oposició de dretes i fins i tot de l’esquerra, representa un punt d’inflexió per al col·lectiu transgènere, en particular, i per a tota la causa LGTBi en general: igualtat de drets i llibertats per a aquells que tenen la potestat legal, perquè així se senten, en cas de triar lliurement el seu sexe, amb independència del que consta al document d’identitat des del naixement.
Entretots
Els casos de l’Iker i el Marcos, un exemple de tolerància, com asseguren ells mateixos, des d’un entorn que podria suposar-se hostil, constitueix un pas de gegant en la socialització d’un grup de població que acaba de conquistar recentment un dret que la resta de la societat disfruta des de fa dècades: el de ser tractat com un igual. Els diaris d’aquesta setmana recordaven també Margarida Borràs, la filla d’un mallorquí establert a València que va ser torturada i penjada al segle XV per la seva identitat de gènere. Un artista valencià li ha rendit homenatge a la capital del Túria amb un enorme mural, que se suma a la placa que l’Ajuntament li va dedicar el 2017 al costat del Mercat Central, on va ser ajusticiada el 1460.
Sense sortir d’aquesta comunitat, hem sabut que Alexia Herranz Sánchez, militant del Partit Popular a Gandia i primera candidata transsexual a presidir una agrupació del PP, està disposada a presentar la batalla per dirigir la formació davant l’actual dirigent, Víctor Soler, la direcció de la qual acusa sense embuts d’«apartar i humiliar gran part dels afiliats del partit de tota la vida». Amb Esperanza Aguirre i Isabel Díaz Ayuso com a models i molt crítica amb la llei transvalenciana, l’Alexia admet haver escoltat comentaris transfòbics en la seva pròpia organització, cosa que va conduir a la seva dimissió com a secretària de Diversitat a Noves Generacions, l’ala juvenil del PP.
Amb l’exemple molt recent de Carla Antonelli, com a diputada del PSOE en l’Assemblea de Madrid entre el 2011 i 2021, les persones transgènere tenen davant seu una llarga batalla en la normalització i en l’acceptació social que cada dia veiem amb més profusió entre la resta del col·lectiu LGTBi. Si a ningú li estranya ja que gais i lesbianes ocupin llocs destacats en la política, l’art o l’esport, els transgènere pateixen encara de referents clars en un país que, durant molt temps només va acceptar Bibiana Fernández com un element exòtic de la cinematografia espanyola fins al definitiu reconeixement popular del seu talent.
La visibilitat aconseguida per l’Iker i el Marcos o el concurs de Alexia Herranz en la vida orgànica del PP han de constituir un exemple per a tota la classe política, que encara observa amb certa displicència la immersió en llocs rellevants de persones amb disfòria de gènere. En el dia d’avui, continua sent notícia que un futbolista declari obertament la seva homosexualitat, i no diguem si això es produís en altres professions de cara al públic (els toreros, sense anar més lluny) de les quals es presumeixen totes les qualitats d’això que anomenen l’Espanya testicular (posar-hi ous a tot). La societat acabarà acceptant que d’aquí uns anys, i pot ser que ja hagin nascut aquestes persones, hi ha la possibilitat que els futurs Messi, Cristiano o Alexia Putellas siguin transgènere. I les futures generacions es posaran les mans al cap a l’adonar-se que, al segle XV, es penjava la gent per la seva identitat de gènere.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
