El vell vestit

Va ser una cosa sense precedents. Però va ser menys un miracle que la conseqüència lògica que, mort Franco, la gran majoria dels espanyols prioritzava entrar a Europa per tenir una democràcia estable i més progrés social. Els franquistes assenyats no podien tenir cap altre projecte viable que enterrar el passat i submergir-se en Europa. I una democràcia europea era el que l’esquerra –i fins i tot el PCE desencisat de l’URSS– reclamava, mentre Franco feia i desfeia. És veritat que un sector d’AP (Federico Silva i el llavors jove Aznar) no van votar la Constitució, però van ser l’excepció.

Iván Redondo, citant Thomas Jefferson, ha escrit que tota Constitució s’ha de canviar cada 19 anys, però l’americana en té 232 i, això sí, ha afegit una vintena d’esmenes. I a la nostra Constitució li vindrien molt bé algunes reformes substancials. Però això exigeix treballar abans un preacord sobre les esmenes convenients. Per canviar una Constitució que ha durat molt i que ha funcionat –ha permès l’alternança política i un gran progrés econòmic i social– és moralment molt convenient el consens que, a més, és jurídicament imprescindible. Sense consensos, no hi haurà majoria per reformar-la.

Per això Aitor Esteban, portaveu del PNB, ha dit que avui tampoc la votaria però que la respecta, malgrat una deriva que troba regressiva, i que pretendre ara reformar-la és una quimera. ¿Com teixir un acord per canviar la Carta Magna si els dos grans partits són incapaços d’acordar coses tan essencials i necessàries com renovar l’òrgan de govern dels jutges o adoptar mesures contra l’amenaça de la pandèmia? 

Sense, d’entrada, uns punts mínims d’acord entre els dos grans partits les reformes que es proposin podran ser molt interessants (o mera propaganda), però no tindran cap viabilitat. 

Jaume Asens, portaveu de Podem, l’ha infravalorat dient que la Constitució ja és un vestit vell. Sí, té 43 anys, però no pots canviar de vestit si no tens els fons precisos (els consensos) per pagar-ne un de nou. O força revolucionària per fer caure el sistema. I avui no hi ha, desgraciadament, el primer. Ni encara menys el segon. Seguim doncs amb el vestit vell i explorem (buscant més acords que aclamant ideologies particulars) els canvis que serien més urgents.

Julián Casanova ha recordat que el dia 9 va ser, també, el 90è aniversari de la Constitució de 1931. Ha passat desapercebut, potser perquè allò va acabar malament. Però la Constitució del 31, que va aixecar grans esperances, va tenir articles sectaris allunyats del consens de la del 78. ¿Com si no, es pensi el que es pensi de l’escola concertada, qualificar la prohibició d’impartir l’ensenyament als ordes religiosos? I això va ser el germen –molt abans del cop militar del 36– de greus errors com la prohibició moral a la CEDA, amb 115 diputats sobre 453, d’entrar en el Govern de la República. I de la revolta subseqüent.

El perill avui és que la Constitució s’està desgastant al reaparèixer conductes que recorden els anys 30. ¿Com jutjar la reiterada negativa del PP a renovar el poder judicial, sense canviar abans el seu mode d’elecció i sense tenir majoria per a això? O el rebuig de principi que Podem tingui ministres, que recorda el de l’esquerra de la República davant Gil Robles. I fins i tot el PSOE s’equivoca quan ‘mareja’ amb la llei d’amnistia, que va ser el fonament de la Transició.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La Constitució s’ha de millorar. Però és condició necessària, tot i que sens dubte no n’hi ha prou, un mínim desglaç entre el PP i el PSOE que ni hi és ni se l’espera. Haurem, doncs, de continuar utilitzant el vell vestit. I no el cuidem.