¿Operació Rufián?

L’esquerra independentista –ERC, Bildu– té el seu terreny, però a Europa els partits situats a l’esquerra de la socialdemocràcia són força marginals i la seva presència al Parlament Europeu és petita i molt inferior a l’extrema dreta. I a Espanya, el lideratge de Yolanda Díaz –tan aplaudit quan, amb ajuda de Nadia Calviño, va aconseguir pactar la reforma laboral amb la CEOE– s’ha anat ofegant. En part perquè Yolanda que –amb furor protagonista– va córrer a veure’s amb Carles Puigdemont després de les eleccions del 23, no ha assumit que la majoria d’aquella investidura, amb Junts i el PNB a dins, va ser molt diversa. I malgrat això, ha liderat iniciatives, com les 37,5 hores, per a les quals no hi havia majoria i que, per tant, havien de caure derrotades.

A més, l’enverinament entre Yolanda i Irene Montero i Pablo Iglesias és tan fort que sembla impossible que aconsegueixin acordar un candidat comú que provingui d’un dels bàndols. I tampoc s’entreveia el possible candidat.

¿És una situació irreversible? Gabriel Rufián, el fogós portaveu d’ERC al Congrés, ha llançat "l’ocurrència" d’un front ampli d’esquerres que –per fer front a la dreta i coartar el PSOE– unís Sumar, Podem, ERC, Bildu, BNG.... La va presentar fa pocs dies a Madrid i ha obtingut molt de ressò. Segons una enquesta de Gesop, la idea és considerada interessant pel 46% dels entrevistats i Rufián treu una nota de 5,7 (sobre 10), per sobre de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. I és aprovat en totes les autonomies, tot i que baixa al 5,1 al Madrid d’Isabel Díaz Ayuso. Sembla impossible, però...

La sorpresa va saltar amb els detalls de les enquestes d’El Mundo i El País. Segons El Mundo el 70% dels electors de Sumar del 2023 (és a dir, amb Podem a dins) creuen que Rufián seria el líder adequat per encapçalar la coalició, seguit, a gran distància, per Irene Montero (8%) i Ada Colau (2,8%). Rufián tindria l’avantatge de ser molt conegut pel seu verb àgil contra la dreta i molt irreverent amb el PSOE– i de no ser ni de Sumar ni de Podem.

El País va demanar a tots els electors a l’esquerra del PSOE (inclosos els independentistes) i resulta que el 43,4% és partidari d’una candidatura unitària i el 32,1% diu que sí però amb matisos. I Rufián torna a ser l’elegit pel 52%, seguit d’Irene Montero (10%), Ernest Urtasun (5%), Antonio Maíllo (5%), el líder de CCOO Unai Sordo (3%) i Pablo Bustinduy (3%). Més aclaparador: és el preferit per unir l’esquerra (60%), per atraure un electorat ampli (58%) i per governar Espanya (41%).

En l’electorat a l’esquerra del PSOE, la idea de la candidatura unitària escombra i Rufián sembla el miracle-solució. Però és poc probable que es concreti i porti a la pràctica, perquè les cúpules partidàries hi mostren –no pas sense raons– grans reticències. A Catalunya, ERC no pactarà una llista amb els Comuns, i Bildu... és Bildu.

Però, oblidant-se de la llista única en les nacionalitats històriques, reduint el "front ampli" a un "paraigua" vaporós i amb Rufián (sense abandonar ERC) com a primer per Madrid i candidat a president, "l’ocurrència" podria ser rendible si –amb permís de Pablo Iglesias–, a Espanya aconseguís unir els qui diuen que votaran Podem i els de Sumar.

Notícies relacionades

La sort de Kant

Les desigualtats de la regla

Segons El País els electors d’ERC ho volen (79,8%), i també els de Podem (79,3%), Sumar (68,2%) i fins i tot Bildu (64,4%). ¿Què deuen dir Oriol Junqueras, Pablo Iglesias, Yolanda Díaz (o qui toqui) i Arnaldo Otegi? El líder d’IU, Antonio Maíllo, sí que és darrere.

L’Operació Roca va ser una altra cosa i en un altre temps. ¿Hi haurà ara Operació Rufián? Incògnita, però podria sacsejar el tauler.