Estabilitat… i complexitat

Però Illa no es va equivocar al presentar-los, malgrat no tenir el sí definitiu d’ERC. Va demostrar que tenia voluntat de governar pactant –amb l’acord tan difícil amb els Comuns– i va obtenir el suport dels empresaris (Foment, Pimec i altres entitats) i dels sindicats (UGT i CCOO), que van aixecar acta del fet que –ideologies i detalls a part– en aquests moments convulsos –a Espanya i al món de Trump– Catalunya necessita pressupostos.

Quedava pendent el sí final d’ERC, però Illa el creia factible i no li agraden els retards. El pacte d’investidura del finançament especial de Catalunya s’estava complint amb el projecte de nou finançament autonòmic, amb un solemne anunci que –deferència rellevant– no va fer la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, sinó el mateix Oriol Junqueras, després de la seva molt rellevant trobada amb Pedro Sánchez a la Moncloa. I a més s’ha acordat el Consorci d’Inversions per evitar la tradicional escassa execució a Catalunya de les inversions pressupostades per l’Estat.

I el PSC pensava –almenys deia– que ERC estava a punt. Però no ha sigut així. Un fracàs que només se salva, en part, pel comunicat conjunt del PSC i ERC, en el qual les dues formacions diuen que es donen un temps extra per pactar els pressupostos i que, mentrestant, la Generalitat continuarà funcionant amb bastanta normalitat gràcies a "un suplement de crèdit". S’entén que rellevant (5.000 milions sobre un pressupost de 49.000). Esperant que, després del juny i de les eleccions andaluses, el Govern Sánchez faci passos respecte al fet que Catalunya recapti l’IRPF, l’excusa esgrimida ara per ERC.

Encara no hi ha pressupostos, però sí voluntat de pactar-los i, a més, un rellevant suplement de crèdit, no diversos i molestos. L’estabilitat sembla, doncs, assegurada –com diu Illa–, però, això sí, acompanyada de la gran complexitat de la política catalana.

Illa està lluny de la majoria absoluta (42 diputats davant 68) i la independentista ERC té un altre full de ruta i per això no ha avalat ara els pressupostos. Això de l’IRPF és una excusa perquè no depèn de Sánchez sinó del fet que la llei sigui aprovada al Congrés i, a més, davant les eleccions andaluses i amb una mala ratxa en les autonòmiques d’Extremadura, l’Aragó i Castella i Lleó, Junqueras sap que Sánchez no pot esclafar la seva vicepresidenta –candidata a Andalusia– com va fer amb Pilar Alegría a l’Aragó. Andalusia és de llarg la comunitat amb més diputats al Congrés i va ser durant molts anys –Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves– plaça forta del PSOE.

Així, ¿per què el no de Junqueras? Primer, perquè ERC no està del tot normalitzada –Junqueras va ser reelegit amb poc més del 50% dels vots, i com més es visualitzi que té força, més consolidarà el seu lideratge. Després, per deixar clar que si Puigdemont és decisiu per a Sánchez a Madrid, ell també ho és –no és menys que el de Waterloo– i ho demostra fent que Illa hagi de retirar els pressupostos. Teòricament o perquè el PSC l’ha enganyat, o perquè Sánchez no fa cas del PSC. I, finalment –cal tenir-ho present–, que cregui que en les pròximes eleccions catalanes –amb Junts en mala posició per l’ascens de Sílvia Orriols– només hi haurà dos candidats amb opcions: Illa i ell.

Notícies relacionades

Marc Puig, la fi del president totpoderós

Acord sobre el desacord

Que Illa pugui governar, sí. Està pactat i Junqueras no vol semblar un irresponsable davant els empresaris i els sindicats, per a qui els pressupostos són tangibles i rellevants. Però tampoc que Illa arrasi. Que hagi de rectificar, suar la samarreta i es visualitzi que ERC (i ell) tenen una mica la paella pel mànec.

Estabilitat sí, però responsabilitat... l’obligada. I molta complexitat. El PSC són 42 escons i ERC, 20. Són molt diferents i s’han d’ajuntar i, a més, també han de comptar amb els 6 de Jéssica Albiach. ¿I el centredreta? O no existeix o –si és Puigdemont i sense amnistia– està en una altra guerra. Catalunya és tan plural que, amb vuit grups parlamentaris, té un pecat greu de complexitat.