Processisme constitucionalista

Primera rèplica. Igual com l'independentisme el Manifest el títol del qual és “És possible vèncer-los en les urnes” se sustenta en una fal·làcia que té a veure amb l'aritmètica. Així, si l'independentisme mentia quan deia que la seva demanda de referèndum comptava amb el 80 per cent de suports, els impulsors del manifest menteixen quan diuen que se'ls pot vèncer en les urnes, més que res perquè els interpel·lats per a articular una alternativa per a fer-ho possible, PP i Ciutadans, ara com ara, no superen el 10 per cent dels vots i només té 9 escons. I així no es guanya. I no es compten aquí als socialistes o els comuns perquè a pesar que, sense embuts, també poden considerar-se constitucionalistes, no ho són prou bé.

Segona rèplica. No sols hi ha un enemic exterior, els altres, en aquest cas els independentistes, sinó també un enemic interior. Alguns dels nostres que no són prou bons. Són els terceristes, que vindrien a ser com uns botiflers però la inversa. Però fins i tot encara que aquests traïdors terceristes fossin tinguts en compte i s'imposés així una lògica frontista com la que ha dominat la vida política catalana en els últims anys amb fatals conseqüències, cosa és altament improbable vista l'enorme distància ideològica entre ells, seguiria sense haver una majoria. I no sumaria perquè per molt que es vulgui ignorar la seva presència en les institucions, Vox existeix, té 11 escons i és la quarta força en el Parlament i seria necessari per a qualsevol majoria alternativa a l'independentisme. Una altra vegada, com a l'independentisme, al constitucionalisme de falla l'aritmètica. 

Notícies relacionades

La justícia cita Trump

Clara Ponsatí: tot sota control

Tercera rèplica. Però fins i tot si fos així i s'unissin tots contra l'independentisme en una sort de Junts pel No, se seguiria sense escapar al marc mental del procés. El que adopta una lògica dicotòmica i maniquea tan reduccionista com falsa que diu que Catalunya està dividida en dos bàndols, el dels bons i el dels dolents. Perquè Catalunya és més plural que això i perquè termes absoluts ni hi ha bons ni hi ha dolents, hi ha diferents definicions del problema i d'aquí les diferents postures. I en termes relatius hi ha uns que van errar molt, tant que van acabar sent detinguts, empresonats, jutjats i sentenciats a molts anys de presó encara que després van ser indultats a fi de contribuir a millorar la situació política catalana.

Si entenem que el procés va ser un intent d'aconseguir unilateralment la independència el procés ha fracassat. Però si entenem que el procés és una lògica d'articulació de la competència política el procés continua viu i cuejant perquè ha aconseguit no sols imposar les seves regles del joc sinó també provocar un efecte mirall en el seu adversari que no fa sinó retroalimentar una perversa dinàmica de la qual no escapem. Si es vol superar el procés cal superar aquesta lògica. Aquesta que es basa en majories i no en consensos, aquesta que veu enemics interiors i exteriors on hauria d'haver-hi adversaris polítics i aquesta que divideix als catalans en bàndols de bons i dolents. I el Manifest Constitucionalista no contribueix a això sinó que continua cavant.