¿Per què témer una denúncia?

És a dir, el 72% tem que sigui veritat la notícia falsa de la denúncia falsa, que no arriben ni a l’1%. O en resum, els han explicat que ve el papu i s’ho han cregut. L’informe també deia que el 84% d’elles tem que s’utilitzi la seva imatge per crear contingut sexual fals amb IA. I que el 14% sent por quan torna a casa tota sola. Però, pel que sigui, això gairebé no va tenir repercussió en els mitjans. Del que s’ha fet taules de debat ha sigut de la por d’ells, no pas de la d’elles.

Alhora, en un pòdcast de Malas Madres, i arran de la seva última sèrie, la directora i actriu Leticia Dolera comentava quan una amiga li va transmetre una sensació semblant: que el seu fill se sentia incòmode al 8M. I d’allà vaig anar als comentaris i va ser pitjor. Dues reflexions de centenars: "sento por pels meus fills homes estigmatitzats", el meu fill se sentia malament perquè a classe s’empoderava molt la dona i a l’home el deixaven de banda i d’altres encara de pitjors. Em centro en les mares perquè, lamentablement, no hi ha pòdcasts que es diguin mals pares. No sabem l’opinió d’ells sobre els seus fills, però així s’expliquen aquestes enquestes en què els joves afirmen que les dones han arribat massa lluny. Sempre es posa la lupa sobre els adolescents, sobre què senten, sobre quins youtubers segueixen. Però, ¿i les arrels? ¿Qui els parla a casa? Si un fill creix sentint que "hi ha moltes denúncies falses", que "les feministes odien els homes" o que "ja no es pot dir res", ¿de debò ens sorprèn la seva por?

Per sort, una mare va dir una gran veritat entre els comentaris: "Soc mare d’un nen i la meva principal por és que es converteixi en un bro que parli de dones i homes d’alt valor i que se senti amenaçat pel feminisme. Als nens cal explicar-los la història de les dones". Així que crec que quan sorgeixen aquests debats més que anar al més fàcil, i insultar el feminisme a les xarxes, cal respondre a això: "¿Per què el meu fill té por d’una denúncia? ¿D’on treu el meu fill la mentida que hi ha un 90% de denúncies falses? ¿He explicat al fill que hi ha una violació a Espanya cada tres hores, d’homes cap a dones en el 90% dels casos? ¿Li he explicat que les lleis d’igualtat són mecanismes de justícia, igual que les normes de trànsit persegueixen els conductors perillosos? ¿Li he explicat al fill que cada any són assassinades unes seixanta dones, no per problemes personals, sinó perquè hi ha uns homes que creuen que són de la seva possessió? ¿Hi he parlat del consentiment, del respecte, de l’empatia? ¿Li he ensenyat a escoltar les dones sense posar-se a la defensiva? ¿Li he explicat que la por de moltes noies no és a ser assenyalades, sinó a no arribar vives a casa?". Els podrien portar fins i tot a centres de recuperació de dones, perquè escoltin les històries d’elles i els seus traumes. La por d’ells no està basada en estadístiques. Està basada en un discurs fals de terror sobre les dones.

Notícies relacionades

L’habitatge, a la deriva a Catalunya

Accelera

Fa unes setmanes, a la sortida d’una conferència, un home em va dir que es va sentir molest en una ponència anterior perquè ell parava taula i feia coses a casa, però que se sentia malament que es fes humor sobre ells. I de veritat, una marxa amb aquesta sensació que els adults venen perquè els hàgim de demanar perdó per voler avançar. Els discursos només prosperen perquè troben una arrel que els alimenta. Una arrel a les cases, en els silencis, en els "no exageris".

Per cert, ¿què me’n dieu en els mitjans, de fer una tertúlia sobre el percentatge de noies que tenen por al carrer quan tornen a casa o que el seu cos sigui usat com a imatge sexual per les seves parelles? Deia Margaret Atwood que "els homes temen que les dones se’n riguin. Les dones temen que ells les matin". I aquesta és la veritat que ningú vol mirar de cara. Ells temen una denúncia; elles temen no poder denunciar perquè potser ni tan sols quedaran vives.