¿Biden serà un fracàs?

Per la seva banda, Pablo Casado ha de saber que el seu estrepitós soroll no l’ha fet guanyar ni un amic al parlament. I que, fora, Vox segueix. I no baixa. Les eleccions d’Andalusia, la comunitat més poblada, seran la gran prova del 2022, i allà Moreno Bonilla, el candidat del PP que no és un calc de Casado, ho té millor que el PSOE.

Però més enllà del Pirineu, dos fets polítics mereixen una reflexió. El primer, a Alemanya: l’acord final per a la coalició semàfor, denominada així pels colors dels tres partits que la formen: el vermell socialdemòcrata, el verd ecologista i el groc liberal. Merkel ha presidit l’última reunió del seu Govern i ha rebut un gran ram de flors d’Olaf Scholz, el seu ministre d’Hisenda, el candidat socialista que va guanyar les eleccions i futur canceller. Impensable a Espanya.

¿Què implica aquest canvi al primer país de la UE? El pas d’un govern centrista (gran coalició de populars i socialistes), amb un gran pes de la dreta (CDU), a un altre que també serà de centre perquè els programes de l’SPD i dels verds seran temperats pels liberals proempresa, el líder dels quals, Christian Lindner, serà ministre d’Hisenda, el càrrec polític clau a Alemanya després del de canceller. I a Merkel, una conservadora centrista, la relleva un socialista pragmàtic que a la campanya no va dubtar a suggerir que era el successor «natural» d’una cancellera molt estimada. I no només a Alemanya.

A Europa li convé un Executiu més obert a Berlín, però, ¿tindrà prou coherència?

Molt dependrà que Scholz i Lindner, dos caràcters forts, aconsegueixin una síntesi fructífera de liberalisme i socialdemocràcia. Que atengui les empreses –que dels seus beneficis surten els llocs de treball, com deia Helmut Schmidt, el mestre de Scholz– i les demandes dels treballadors sindicats. I de com la transició ecològica i la descarbonització –leitmotiv dels verds– no perjudiquin l’economia. No serà fàcil i tot Europa estarà pendent de l’experiment.

L’altra notícia de la setmana és que el president Biden, en hores baixes, ha renomenat Jerome Powell com a president de la Reserva Federal, el banc central americà, que serà clau per anar retirant amb prudència les grans ajudes a l’economia (compra de bons i baixos tipus d’interès) per frenar la inflació, que està en el 6,4%, la més alta als EUA en 30 anys. I és complex perquè no està clar si la inflació és passatgera, perquè el final de la pandèmia (¿final?) ha creat problemes en els subministraments de les empreses, o una cosa més duradora i perillosa.

Biden està en hores baixes. Les divisions en el seu partit, entre una ala radicalitzada i una altra de «centrista» molt conservadora, han retardat molt –tot i que no enfonsat– els seus grans programes d’infraestructures, pactats amb alguns senadors republicans, i l’altre, més avançat, de benestar social. ¿Per què Biden va prometre tant sense lligar el suport del seu partit?

I després de la derrota de fa un mes a Virgínia, les enquestes el castiguen. Només el 41%, contra el 53%, aproven la seva gestió, gran caiguda en pocs mesos. I el 51% dels electors, davant el 41%, votarien republicà. I si Biden perd les eleccions parcials, les de meitat de mandat d’aquí un any, la seva presidència serà un infern.

L’economia creix i l’atur està per sota del 5%, però els preus s’han disparat i hi ha menys treballadors que abans de la pandèmia perquè molts es resisteixen a tornar a la feina. Una cosa difícil d’entendre. Resultat: l’índex del sentiment del consumidor que mesura la Universitat de Michigan és en el punt més baix dels últims 10 anys.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Biden pot ser un fracàs? Seria catastròfic el retorn de Trump, però... Per evitar-ho, Biden ha renomenat Powell a la Reserva Federal, un republicà nomenat per Trump però que va enfurismar l’expresident, i que ha sabut afrontar l’explosió de la crisi del coronavirus.

Atents.