La crisi de l’habitatge

La solució no és cap altra que fer tot el possible perquè augmenti l’oferta d’habitatge, cosa que, al seu torn, hauria d’esmorteir l’augment dels preus, que es troben en aquests moments pels núvols. Que l’any passat, el 2025, es construïssin poc més de 88.000 habitatges, gairebé un 10% menys que el 2024, és una dada decididament alarmant. Per si fos poc, els experts vaticinen que el 2026 l’habitatge acabat no arribarà en cap cas a les 100.000 unitats. S’ha de considerar que el dèficit a Espanya se situa, segons els càlculs de què disposem, per sobre dels 700.000 habitatges. Un dèficit que, si no s’aconsegueix construir a un ritme més alt i oferir molts més pisos, es continuarà acumulant fins a convertir-se en estructural i immanejable. El primer objectiu és, doncs, limitar dràsticament el dèficit anual d’habitatge fins a eliminar-lo.

Els estudis assenyalen, i ho fan també representants del sector de la construcció, que per aconseguir que creixi l’oferta és necessari alliberar sòl i agilitar els múltiples tràmits. També explica la minvada oferta d’habitatge l’alt preu dels materials de construcció, la farragosa burocràcia i l’escassetat de mà d’obra. L’estudi de CaixaBank Research que recollim avui a les nostres pàgines crida a prestar atenció a aquest últim element. En la mateixa direcció apunta també un segon estudi, de la Universidad de las Hespérides, que avisa que la construcció és el sector amb més vacants laborals a Espanya. A més, és un sector envellit i pateix un dèficit de formació professional. Que el cost per treballador per a les empreses de la construcció –la gran majoria molt petites– s’hagi incrementat significativament –va pujar un 11,2% entre el 2019 i el 2023– és percebut com un altre significatiu llast.

Hi ha un ampli consens entre les administracions i el sector sobre la necessitat de multiplicar el ritme de construcció i d’oferta. Però es tracta d’un canvi que no serà ni immediat ni senzill, ja que les inèrcies resulten molt considerables en aquest sector i és impensable que l’oferta creixi exponencialment en un curt període de temps. Cal actuar amb determinació i en diferents fronts, i fer-ho des del sentit comú i a la llum de les dades, i no amb mesures que poden resultar vistoses, però que, al cap i a la fi, es revelen molt poc eficaces o fins i tot contraproduents. És necessari no perdre més temps i posar en pràctica totes aquelles mesures necessàries. Entre aquestes cal incloure, com hem vist, actuacions dirigides a facilitar i incentivar l’accés i la formació dels treballadors. Sense aquestes, l’augment de l’oferta imprescindible per millorar l’accés a l’habitatge dels ciutadans –especialment dels joves– a uns preus que no siguin prohibitius no pot convertir-se en realitat.