Il·luminació nadalenca Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Llums, estímul i excés
Amb un comerç asfixiat, s’entén el desplegament lluminós. Però en plena crisi climàtica s’hauria d’avaluar no només la despesa, sinó també l’exemple
A falta de més d’un mes per a Nadal, torna una polèmica repetida cada any sobre la necessitat d’il·luminar les ciutats, una carrera que sembla que no té final i que, després del parèntesi del 2020 ocasionat per la pandèmia, es replanteja a l’alça. La despesa en il·luminació nadalenca s’ha disparat a nombroses ciutats espanyoles, amb el cas singular de València, incrementada en gairebé un 120%, mentre que Barcelona l’eleva en un 32%. Però no només es tracta de valorar la inversió efectuada sinó de posar sobre la taula altres aspectes de l’escenari nadalenc, en una valoració que té els seus pros i contres. D’una banda, els estudis psicològics certifiquen que el fet de veure carrers il·luminats manté una estreta relació amb el consum efectuat. En una època ja per si mateix propícia a les compres, la llum que envairà les ciutats els pròxims dies, i durant un mes i mig, funciona com un reclam que els comerciants consideren imprescindible i que provoca un efecte euforitzant entre la ciutadania.
El Nadal, més enllà de l’enfocament que cada un tingui sobre les festes, està íntimament relacionat amb una il·luminació que, en els últims anys, ha substituït les tradicionals bombetes per llums led, que gasten un 80% menys que les incandescents. Si simplement s’hagués donat el cas de canviar les unes per les altres, l’estalvi hauria sigut notable, però ha ocorregut el contrari: o bé un pressupost similar, que significa, en conseqüència, més il·luminació i més contaminació lluminosa; o bé, com passa ara, més diners invertits i més llums. El cas de Vigo és paradigmàtic. De la mà de l’alcalde Abel Caballero destina 3,11 euros per habitant a la decoració nadalenca, molt per sobre dels 1,29 de Barcelona o els 1,07 de Madrid. Són 11 milions de bombetes, la xifra més alta del planeta, similar a la de Madrid, però concentrades en un espai molt més reduït. Amb això s’aconsegueix que el reclam ja no sigui estrictament comercial –per incentivar les compres i animar la ciutadania després d’un obligat període de letargia–, sinó que és la mateixa ciutat la que aspira, com proclama el seu alcalde, a convertir-se en un «esdeveniment planetari». Entre els detractors, una crítica a l’excés; entre els defensors, les xifres que parlen del retorn econòmic en visites i despesa turística.
Notícies relacionades
És cert que, pròpiament, la il·luminació nadalenca, en general, representa una part molt reduïda de la despesa global en electricitat i que, en alguns casos, com a Barcelona, són els mateixos comerciants els que assumeixen una part de la despesa, amb una ajuda municipal que aquest any, excepcionalment, es xifra en tres quartes parts del pressupost. Tot i així, estem parlant d’un import elevat –amb repercussions de tot tipus: estètiques i ètiques– a partir del qual pot debatre’s un determinat model de ciutat i de societat, especialment en uns moments de crisi i pobresa energètica. S’ha de calibrar quin missatge es transmet, més enllà de la simple decoració. A Barcelona, l’aposta per ornaments modernitzats i més conformes amb la idea de la reivindicació de la capital catalana com a referent del disseny xoca amb casos com el de Madrid, més tendent a la grandiloqüència.
Apostar per la il·luminació als carrers com a símbol de recuperació i de retorn a la normalitat en uns moments encara crítics en relació amb la pandèmia es percep com una necessitat econòmica i social. Replantejar-se l’excés és també una obligació de les administracions en temps convulsos.
