La desmemòria de l’emèrit

El to general de l’obra és el d’una persona que se sent víctima d’un malentès. Fins al límit de doldre’s per haver sigut "abandonat" i ser "l’únic espanyol que no cobra pensió després de gairebé quaranta anys de servei". Que el lament es pronunciï des d’una mansió d’Abu Dhabi valorada en 11 milions i situada a la paradisíaca illa de Nurai sona a burla. Joan Carles mostra la seva soledat, però no les causes que la van provocar. Parla dels diners amb indulgència ofensiva: un "regal" de l’Aràbia Saudita que no va saber rebutjar. El mateix rei que un dia va demanar perdó per una cacera a Botswana en plena crisi econòmica –"ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar"– continua sense saber mesurar l’abast simbòlic dels seus actes, desconnectat de la realitat.

És encara més lamentable la indulgència amb què evoca Francisco Franco. Pot entendre’s que senti agraïment personal per l’home que va decidir designar-lo com a successor a títol de rei, però les seves lloances públiques resulten especialment inapropiades quan la ultradreta pretén rehabilitar el llegat del dictador i soscavar la democràcia. Joan Carles I no amaga la seva admiració per Franco: "El respectava enormement", no dubta a declarar, "mai vaig deixar que ningú el critiqués davant meu". Aquestes paraules, en boca de qui va encarnar la monarquia parlamentària, sonen a desmemòria històrica.

No hi ha, en les pàgines del llibre, un esforç real per comprendre el mal que els seus escàndols van causar ni la decepció que va sembrar en tants que havien dipositat en ell la seva confiança i admiració. Tampoc hi ha una anàlisi sincera del mal que la seva actuació va poder fer a la institució que va representar durant gairebé quatre dècades. Joan Carles reivindica el seu paper fonamental en la gestació de la democràcia, però oblida que la transparència, la rendició de comptes i l’exemplaritat també són exigències democràtiques. En les memòries de l’emèrit hi ha espai per als retrets cap al seu fill i la reina Letizia. Queda el dubte de si la seva publicació perjudicarà la Corona, tot i que és possible que el contrast entre la seva actitud i la de l’actual monarca acabi beneficiant Felip VI. Davant les vel·leïtats del pare, la moderació i sobrietat del fill; davant la falta de transparència, la voluntat de regeneració.

No n’hi ha prou d’invocar la Transició per oferir llum a les ombres. Per a una veritable reconciliació es necessita sinceritat, autocrítica, assumpció de responsabilitats, escolta i penediment. El llibre de l’emèrit té més de monòleg complaent que de voluntat de diàleg. Una oportunitat perduda amb la ciutadania i amb la història. Un gest insuficient que arriba tard i que ja molt pocs reclamaven.