Intervenir el mercat

Segons l’estudi fet per l’Observatori Social de l’Habitatge a Espanya de Prensa Ibérica i Banco Santander, que avui publica EL PERIÓDICO, dos de cada tres catalans són partidaris que es limitin per llei els preus del lloguer, un 82% recolza una regulació dels pisos turístics que en controli l’expansió i el 78% recolza que es concedeixin avals sense interès per facilitar l’accés dels joves a la compra del primer habitatge. Tres tipus de mesures que depenen directament de la regulació de les administracions i que reben un suport prou transversal dels consultats sense distinció d’edat, estatus econòmic ni ideologia.

Una bona part dels ciutadans pateixen les conseqüències que els elevats preus de l’habitatge causen en la població i que van des de la dificultat d’emancipació dels joves fins al fre a la creació d’ocupació en localitats on els lloguers o el preu de compra són inabastables per als possibles contractats. Es crea, per tant, no solament un problema d’ansietat social en aquells que no arriben a pagar un habitatge sinó també un fre per a les possibilitats de creixement econòmic de moltes localitats. Davant l’emergència habitacional, les actuacions de les administracions encara són molt insuficients, entre altres coses perquè no s’obre pas a la col·laboració del sector privat, que s’estigmatitza, quan és imprescindible per crear oferta.

Els processos de construcció d’habitatge requereixen més temps de tramitació, edificació i urbanització del que disposen els particulars per accedir-hi. No es tracta només que les inversions públiques siguin insuficients –les administracions disposen partides pressupostàries per abordar-la i el president Sánchez ha demanat a la Unió Europea que creï un fons per construir pisos protegits–; la raó del retard es deu més a la falta de celeritat a l’hora de concretar-les. També en l’absència d’un gran pacte d’Estat que aplegui el conjunt de les administracions, de tot signe polític, i que, si existís, permetria impulsar un gran pla d’habitatge protegit que resolgués, o almenys aturés, la imminència del problema. Aquest pacte, que exigeix dels polítics un esforç per superar la irritant polarització política, no s’hauria de posposar ni un minut més.

Mentre això arriba, els ciutadans busquen en les mesures intervencionistes solucions més ràpides. Els governants, però, no poden obviar que la realitat social que han d’atendre és complexa i no afecta únicament els qui no poden accedir a un habitatge. Una regulació prudent i equilibrada del mercat ha de tenir en compte, per exemple, que molts dels propietaris d’habitatges són petits estalviadors, que arrodoneixen els ingressos amb el lloguer dels seus pisos.