Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La consciència interpel·lada

2
Es llegeix en minuts
La consciència interpel·lada

EUROPA PRESS / ALBERTO ORTEGA

Per raons sentimentals i curiositat intel·lectual, Ernest Lluch es va comprar un apartament a Sant Sebastià. La seva segona ciutat. Situat al costat del Kursaal, eren una espècie de golfes amb finestres altes a les quals no arribava la mirada a l’exterior. Per poder disfrutar del paisatge, va instal·lar un mirall que produïa l’efecte retrovisor. I així va aconseguir una habitació amb vistes.

Allà solia reunir-se amb referents de la societat donostiarra, polítics de tots els colors i amics de Barcelona amb ànsies de saber. Hi compartia interessos culturals, inquietuds sociològiques i preocupacions polítiques. A fora, ETA dominava la situació i la ‘kale borroka’ el carrer. No hi havia cap de setmana sense manifestació ni nit sense aldarull. El clima era tens i el temor palpable. Ell, no obstant, es perdia per la capital buscant llibres i documents, assistint a concerts i a partits de la Reial Societat i provant els ‘pintxos’ guanyadores de festivals gastronòmics habitualment interromputs per encaputxats que reivindicaven la seva causa enmig d’un silenci entre còmplice i aterridor. Passat el parèntesi, tot discorria com si res hagués passat, seguia l’àpat amb aparent normalitat, però a la retina del visitant es mantenia l’impacte de l’alteració.

Va ser molt a prop d’aquell pis bufó i acollidor on Ernest Lluch va increpar els radicals que boicotejaven el míting del qual va quedar la proclama: «Crideu, crideu, perquè mentre crideu no matareu». 1999. Campanya municipal, els terroristes havien anunciat una treva i la tranquil·litat el va portar a assenyalar: «Aquestes són les primeres eleccions en les quals no serà assassinat ningú». Una nit d’un any després, a Barcelona i de tornada a casa, l’exministre queia abatut per bales assassines. Fonts ben informades mantenen que la banda mai li va perdonar aquella frase per a l’esperança que va reconvertir en provocació i mort. Al fons d’aquell escenari, un cartell. «Els alcaldes hem de ser arquitectes de la pau». L’eslògan el firmava el regidor que aspirava a repetir mandat.

Notícies relacionades

Odón Elorza González (Sant Sebastià, 31 de març de 1955) era aquell alcalde a la recerca de reelecció. Portava vuit anys en el càrrec, que va mantenir fins al 2011 quan Bildu l’hi va arrabassar. Des d’aleshores és diputat per Guipúscoa al Congrés, on aquesta setmana ha donat mostres de l’esperit ètic que va aprendre del seu amic i del qual es va convertir en marmessor del seu llegat polític. I de la mateixa manera que es va negar a votar la investidura de Mariano Rajoy el 2016 juntament amb 14 companys socialistes més, dijous Elorza va admetre que tampoc havia votat la candidatura d’Enrique Arnaldo al Tribunal Constitucional. Obrava en coherència amb el dur interrogatori a què ell mateix el va sotmetre en la sessió precedent advertint que no el considerava adequat. El va redimir amb el vot provisional però al final l’hi va retirar.

Massa irregularitats han esquitxat la imatge de l’exlletrat de les Corts que mai va amagar la seva ideologia, però sí haver-la facturat en una sèrie de treballs de part per a governs de diverses mides, però idèntica condició. Estar en mans del PP. Tot i així, el candidat de Pablo Casado ha aconseguit el càrrec malgrat el que sabem. La paraula ‘exemplaritat’ ha sigut esborrada del diccionari polític.