Aragonès, entre la CUP i els socialistes

Davant la lògica dificultat del Govern per acontentar la CUP, el PSC de Salvador Illa fa temps que s’està oferint. Si us falla la CUP, aquí som nosaltres. Els comuns també han mostrat la seva disposició. Són uns pressupostos clau. El país està com està, i cal deixar enrere la crisi com abans millor, recuperar el terreny perdut i posar rumb al futur. Els diners europeus han d’actuar com a reactors en l’enlairament.

L’oferiment del PSC és positiu, en la mesura que pugui respondre a un ànim constructiu i de col·laboració en un moment determinant. Però, evidentment, també és astut i inevitablement amenaçador per a ERC i, a més, per a l’Executiu de la Generalitat. Cal tenir en compte que els republicans són un aliat preferent del Govern de Pedro Sánchez, que insisteix davant els de Junqueras i Aragonès que avalin uns comptes que per a l’Executiu de Madrid són importantíssims. Sánchez confia que l’adeu definitiu a la pandèmia i l’empenta econòmica li donin la reelecció el 2023.

Però amb qui competeix Aragonès no és amb el PP, sinó amb el seu soci al Govern, Junts per Catalunya. L’aposta d’ERC per la negociació amb Madrid necessita que doni fruits sí o sí, per a la qual cosa és imprescindible no deure-li favors, o deure’n els menys possible, al PSOE (i a Unides Podem). Aquesta regla és d’estricta aplicació tant quan es parla de pressupostos, d’assumptes financers o competencials i, per descomptat, també de la taula de diàleg Estat-Generalitat. 

Precisament per això l’oferta d’Illa és astuta i amenaçadora. Si els pressupostos de la Generalitat s’aproven gràcies al PSC, ¿amb quina força comptarà ERC per esgarrapar a Sánchez cap concessió? ¿Per exigir-li el que Catalunya necessita, que no és poc? ¿Perquè de la taula de diàleg surti una cosa positiva?

Aragonès necessita poder demostrar, o almenys poder defensar amb certa solidesa, que la via pragmàtica, el –diguem-n’hi– ‘peix al cove 3.0’, funciona. I que la taula de diàleg és el que cal fer, tot i que sigui només perquè és molt millor que entregar-se a la confrontació institucional i al somni d’una ràpida independència. Esquerra necessita Sánchez com a mínim tant com Sánchez necessita ERC.

És aquí quan hem de tornar a la CUP. La seva resistència a avalar els pressupostos de la Generalitat empeny, es vulgui o no, el Govern cap al PSC. Si finalment els socialistes han d’auxiliar Aragonès perquè s’imposa l’habitual miopia cupaire, això a la pràctica suposarà –a més de trencar la majoria independentista al Parlament, el famós 52 per cent– desarmar del tot ERC davant el Govern de Sánchez. Escric «del tot» perquè el marge que tenen els republicans és ja per si mateix estret, gens folgat. 

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Es tracta d’una restricció, per dir-ho així, estructural. De mapa polític, doncs els republicans –per responsabilitat, per sentit comú i per patriotisme– saben que es pot pressionar, fins i tot amenaçar Sánchez, però que a la fi no poden provocar la seva defenestració. Que no faran fora socialistes i podemites per obrir la porta a un Govern sorgit de l’aliança del PP amb Vox.

Resulten en aquest sentit esclaridores les paraules de Gabriel Rufián fa uns dies, a Catalunya Ràdio: «No tenim cap garantia –admetia el portaveu d’ERC al Congrés– que el PSOE compleixi el que promet. Però, ¿quina és l’alternativa?».