Àgora Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Un país de qualitat necessita serveis dignes per als infants més vulnerables

Els programes d’acompanyament socioeducatiu més enllà de l’escola són enormement precaris

2
Es llegeix en minuts
Uns nens, a l’Esplai La Florida, de l’Hospitalet, el setembre passat.

Uns nens, a l’Esplai La Florida, de l’Hospitalet, el setembre passat. / CARLOS MONTAÑÉS

Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el risc de pobresa infantil a Catalunya (un indicador relatiu que mesura les llars els ingressos de les quals estan per sota del 60% de l’ingrés mitjà estatal) es va situar l'any 2020 en el 33,4% (quan aquest índex en la mitjana de la població és del 21,7%). Durant la pandèmia, aquesta dada ha augmentat 2,3 punts. És a dir, uns 385.000 infants menors de 16 anys pateixen aquesta realitat. Cadascun amb la seva història personal i amb les seves limitacions.

Abordar aquesta qüestió hauria de ser una prioritat dels governs i la societat. No podem hipotecar el creixement dels nostres fills. Per raons de justícia, però també pel ple desenvolupament d’un país que volem de qualitat humana i competitiu econòmicament.

Un dels mecanismes de què disposen els governs per millorar aquesta situació és impulsar l’acompanyament socioeducatiu més enllà de l’escola. El lleure educatiu és un d’aquests espais en què reiteradament es constata la desigualtat d’oportunitats educatives, i així ho han denunciat diversos agents, com la Sindicatura de Greuges. Unes desigualtats que s’intensifiquen especialment en els períodes de vacances, en els quals no tots poden gaudir de casals, colònies o campaments.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

D’altra banda, la llei de serveis socials contempla un dispositiu, els centres oberts o serveis d’intervenció socioeducativa, de competència municipal, que permet abordar després de l’escola l’acompanyament a infants de famílies derivats majoritàriament de serveis socials (atenció primària). És un recurs preventiu que intenta pal·liar dèficits en competències socials per tal que la situació no s’accentuï i millori. En aquests espais s'hi fan activitats, com ara el reforç educatiu, tallers i activitats de lleure, i treball amb les famílies, amb un seguiment individualitzat. Esdevenen en molts casos espais de confiança i de seguretat per a les nenes i els nens i per a les seves famílies.

Ara bé, aquests programes són enormement precaris. En primer lloc per la situació administrativa d’una part dels centres d’iniciativa social, que encara depenen de subvencions anuals, que es convoquen tard i es resolen amb sort a l’estiu, quan es tracta d’un servei garantit. En segon lloc, per les tarifes que es paguen per menor/any. Hi ha estudis del sector i de la pròpia administració que situen aquest preu en 3.500 euros/plaça per any, però en general els ajuntaments amb l’aportació de la Generalitat amb prou feines arriben als 2.000 euros per any.

Notícies relacionades

I d’altra banda, per la situació laboral inestable dels treballadors. Els educadors tenen jornades parcials, al voltant de les 25 hores setmanals, amb un conveni amb unes condicions massa ajustades que no permet que puguin viure amb qualitat. Són professionals amb graus universitaris o cicles formatius de grau superior i aquesta precarietat els comporta dobles feines o una rotació alta a la recerca d’altres treballs més estables. Els canvis entorpeixen l’acció educativa en nens que necessiten referents positius i generar vincles perdurables.

Un país de qualitat i just necessita urgentment d'atenció a les persones més vulnerables de tots els col·lectius, amb serveis, programes i condicions dignes per a aquells professionals que estan en primera línia. I no només en el camp sanitari o educatiu, també en els serveis socials, i evidentment per al conjunt dels treballadors.

Temes:

Pobresa