Anar al contingut

Els reptes del sistema assistencial

L'atenció a la dependència

Rafael Ruiz de Gauna

L'envelliment de la població obliga a afrontar un canvi social i demogràfic de primer ordre

Segons l'IDESCAT, l'any 2051 el 30% de la població catalana tindrà més de 65 anys. Ara aquest percentatge és del 17,4%. Per tant, cal que els homes i les dones, les famílies, la societat i els poders públics ens preparem per abordar aquest canvi social i demogràfic de primer ordre, que afectarà, sens dubte, l'economia, la salut, el serveis i la convivència. I encara més tenint en compte els canvis en les estructures familiars, on la dona ja no tindrà cura únicament dels fills ni de les persones dependents.

Un primer repte d'aquesta nova situació, que es configura gradualment, està vinculat a la sostenibilitat del sistema de pensions i al finançament dels serveis necessaris per atendre en condicions les persones, tant en equipaments especialitzats com al mateix domicili. Certament l'actual model voluntariós s'ha evidenciat insuficient, burocratitzat i infradotat econòmicament. I tenim un cert marge per millorar-lo, tant des del punt de vista de l'eficiència com de l'eficàcia. El sistema fiscal de l'Estat està considerablement per sota d'altres països europeus, i podria tenir possibilitats de creixement per dotar de recursos aquesta demanda ciutadana.

D'altra banda, hi ha una creixent opció de moltes persones per envellir a casa, i per tant  per escollir l'atenció que necessiten, en un entorn proper, per poder comptar, si és possible, amb la pròpia capacitació personal o de l'entorn familiar -els cuidadors no professionals- que poden oferir l'afecte volgut. Ara bé, cal trobar l'equilibri entre la qualitat de la cura i la capacitat d'escollir, i veure com avançar en l'atenció centrada en la persona.

Des del punt de vista públic, caldrà determinar i concentrar els serveis de manera que siguin sostenibles, i abordar la relació entre el sistema de salut i el social, de manera que l'atenció mèdica i l'atenció social siguin clarament complementàries en benefici de les persones quan es donen situacions de cronicitat, trencant segurament l'estructura massa compartimentada de departaments que té ara per ara la Generalitat.

En aquest sentit, caldrà probablement ajustar les hospitalitzacions i potenciar altres serveis residencials o sociosanitaris que permetin una bona atenció. I que es promogui al màxim l'autonomia de les persones, com impulsa el Programa de Pacient Expert, així com la contribució de la mateixa societat a través de les associacions específiques de malalts que defensin els drets dels col·lectius i contribueixin a oferir qualitat de vida. Aquesta mirada més global, entre persona, família, comunitat i administració pública, s'haurà d'articular en territoris concrets on es posin en valor els diferents recursos existents. Per tant, segurament anirem cap a models diversos en funció de situacions i persones, tot i garantir uns determinats drets que caldrà tornar a consensuar.

El desenvolupament tecnològic anirà creixent de manera exponencial, bé sigui en les ajudes tècniques de suport a la vida diària -com ara grues, caminadors o llits, per citar-ne només alguns-, fins a l'aplicació de les tecnologies de la comunicació que permeten la diagnosi remota, el lleure o simplement l'exercici d'habilitats cognitives.  A més a més, en molts casos poden contribuir a fer més eficient el sistema i a aportar una millor atenció.

En aquells serveis en els quals els professionals o familiars que atenen les persones  són clarament l'element clau de la qualitat, com és el sistema de dependència, és fonamental abordar sistemes sòlids de formació, de reconeixement i de remuneració, especialment en el camp social. Cal potenciar mecanismes nous de capacitació, com ara la formació dual en el cas dels cicles formatius de grau mitjà o dels certificats de professionalitat propis, que permetin un aprenentatge real i que desenvolupin competències tècniques aplicades, però també actitudinals i emocionals, i que promogui el compromís amb les persones vulnerables,  en un marc que cada vegada anirà requerint més qualificació. I en el cas dels familiars, amb formació bàsica o específica, grups d'ajuda mútua per compartir vivències, estratègies i recursos, així com webs o altres dispositius d'assessorament per atendre l'evolució de les necessitats tant del cuidador com del malalt.

Per tant, l'atenció a persones en situació de dependència ja és un sector imprescindible, amb unes perspectives de creixement i de generació d'ocupació importants. Ara bé, que cal es faci de manera eficient, sostenible, amb calidesa i qualitat ben reconeguda. Fundació Pere Tarrés. Director de Relacions Institucionals i Formació.

0 Comentaris
cargando