Aniversari Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
50 anys, de la unitat a la divisió
Resulta inacceptable que s’hagi volgut establir un paral·lelisme entre l’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea Nacional Catalana
/
Aquest diumenge es compleixen 50 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya, el primer organisme unitari de l’oposició democràtica a Espanya que va ser capaç d’aplegar tant els grups polítics d’ideologia diversa que actuaven en clandestinitat, més enllà del PSUC, com entitats de la societat civil i persones independents. A l’Assemblea li devem la idea àmpliament acceptada en la Transició de que la lluita per les llibertats democràtiques era indestriable de la lluita per les llibertats nacionals, no només per a Catalunya, sinó també per als diversos pobles d’Espanya. El seu lema ‘Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia’ no només va fer fortuna, sinó que es va acabar materialitzant fins al punt de comportar la dissolució de l'organització a partir del moment que es va normalitzar l’exercici de la democràcia i, per tant, de la lluita partidista. L’ensenyament que en vam treure va ser que en la lluita contra l’autoritarisme exigia unitat, però que la democràcia es basava en l’acceptació de la legitimitat i de les bondats del pluralisme.
Per aquest motiu resulta inacceptable que, dècades més tard, s’hagi volgut establir un paral·lelisme entre l’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea Nacional Catalana. En primer lloc, perquè aquesta segona, en comptes d’afavorir la unitat, ha atiat no només la divisió interna, sinó sobretot la deslegitimació del dissident. I, en segon terme, perquè vivint en una democràcia plena encara que perfectible, la divisió dicotòmica entre bons i dolents que ha practicat l’actual assemblea és més pròpia del populisme que del moviment democràtic.
En el 50è aniversari de l’Assemblea cal reivindicar el seu paper històric, però no caure en la nostàlgia. El millor tribut que se li pot retre és recordar que va contribuir a l’assoliment de la democràcia i amb ella a l’acceptació de les divisions, i per tant, del pluralisme. I una societat no per unitària és més democràtica, sinó més aviat pel contrari, és més democràtica com més capacitada té per sobreviure malgrat les divisions internes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
