Fa ja set anys que Pedro Sánchez va accedir a la presidència del Govern i ho va fer de la manera més atípica, per mitjà d’una moció de censura, la primera que prosperava després del restabliment de la democràcia. Però no solament va ser atípica la seva arribada al Govern, sinó també com va aconseguir la secretaria general del PSOE, a la qual va accedir inesperadament el 2014 després de la renúncia d’Alfredo Pérez Rubalcaba, que hi va renunciar després de negar-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy el 2016 i recuperant-la el 2017 després de derrotar Susana Díaz i Patxi López. I en consonància, no menys atípica i accidentada és la seva presidència: greus disturbis a Catalunya arran de la sentència del procés el 2019, la pandèmia de covid el 2020, la tempesta Filomena i l’erupció del volcà de La Palma el 2021, la invasió d’Ucraïna per Rússia el 2022 i la crisi energètica, la dana a València el 2024 i l’apagada massiva el 2025.
Circumstàncies a les quals cal afegir tres singularitats més. D’una banda, una enorme fragilitat política derivada del fet que els seus governs sempre han sigut en minoria. En segon lloc, una gran polarització política que s’ha vist accentuada des de 2023 quan, després d’avançar les eleccions, va aconseguir mantenir-se en el poder malgrat haver-les perdut gràcies a un acord amb tots els partits menys amb el guanyador, el PP, i amb Vox, acord que incloïa insòlites concessions a l’independentisme com ara l’amnistia, l’ús del català al Congrés o el compromís de defensar-ne l’oficialitat a la Unió Europea. Unes mesures a les quals fins aquell moment s’havia oposat d’una manera vehement. I finalment, veure’s assetjat per nombrosos escàndols de presumpta corrupció que afecten el seu entorn personal més pròxim –la seva dona i el seu germà– i alguns dels seus més estrets col·laboradors polítics amb qui va reconquerir el poder en el PSOE, com l’exsecretari d’organització i exministre de Foment, José Luis Ábalos, la mà dreta d’aquest últim, Koldo García, o l’actual secretari d’organització del partit, Santos Cerdán.
Malgrat tot, Sánchez ha aconseguit mantenir-se al lloc, ja fa temps que hi és que el seu predecessor i si aconsegueix expirar la legislatura serà el segon president amb més anys al capdavant del Govern, només per darrere de Felipe González. Però si fa set anys l’atípica arribada Sánchez al Govern va ser vista per molts com una oportunitat de regeneració després d’uns anys molt convulsos políticament per la crisi econòmica de 2008, per la corrupció i pel procés, fenòmens que van afavorir l’emergència dels nous partits que van fer saltar pels aires el sistema de partits, actualment la seva insòlita continuïtat, ateses les circumstàncies, s’ha convertit en una amenaça per a l’Estat de dret a Espanya per com el retorça i ignora amb l’únic objectiu de mantenir-se. Encara bo que en democràcia davant la temptació autocràtica del poder queda l’alternança.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
