Crisi climàtica: amenaça existencial (encara) sense resposta

D’una banda, si atenem el camí recorregut des de la Cimera de la Terra (1992), de la qual va sorgir la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) i les Conferències de les Parts (COP), resulta immediat comprovar que els successius senyals d’alarma no han aconseguit modificar les bases del model econòmic i energètic, que són els principals causants de la crisi climàtica. Moguts pel curtterminisme que caracteritza tant els comportaments de les instàncies públiques com de les privades, tan sols hem arribat a activar el Protocol de Kyoto (establert el 1997, però que només va entrar en vigor el 2005), sense que en cap cas els resultats aconseguits permetin confirmar que s’ha produït una millora de la situació global.

D’altra banda, els inicis de l’Acord de París (2015), que a partir de Glasgow substituirà Kyoto com a marc de referència, tampoc han ofert millors notícies. Només Surinam i Bhutan han arribat ja a la neutralitat en les seves emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i únicament 61 dels 137 països que es van comprometre a fer-ho han traduït aquest gest en lleis o documents públics concrets. I mentre que tant els Estats Units com la Unió Europea diuen que arribaran a aquest punt el 2050, altres grans contaminants com la Xina ho retarden al 2060 i fins i tot, com l’Índia, al 2070. Tot això mentre l’ONU acaba d’assenyalar que, al ritme actual, la temperatura augmentarà fins als 2,7 graus Celsius (en lloc dels 1,5 que ja comencen a sonar utòpics).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És cert que tant en la recent reunió del G-20 com en les primeres jornades de la COP26 s’han tornat a sentir paraules de compromís, sigui sobre la voluntat de no superar el ja esmentat augment d’1,5 graus o sobre un pacte per revertir la desforestació o perquè el 2030 les emissions de gas metà, responsable de la quarta part de l’escalfament global, siguin un 30% menors a les registrades el 2020. Però també ho és que en el primer semestre de l’any Alemanya ha augmentat (del 21% al 27%) el recurs del carbó per generar electricitat; que la Xina, l’Índia i Rússia es queden fora d’aquest pacte sobre el metà i que ja el 2014 es va subscriure a Nova York una declaració que establia el compromís de reduir a la meitat la pèrdua de boscos el 2020 i, desgraciadament, el ritme de destrucció no ha fet més que augmentar des d’aleshores.

Per descomptat, quan acabi la reunió escocesa el pròxim dia 12 hi haurà alguns apunts positius. I hi haurà els que qualificaran la conferència com un èxit històric, començant per Boris Johnson, desesperadament necessitat de mostrar que Londres encara compta al món. Però, més enllà que aquests apunts siguin qualificats per d’altres com insuficients, el més rellevant és entendre que res del promès i suposadament acordat té caràcter vinculant. I això és així perquè l’Acord de París és tan sols una suma de declaracions de voluntat dels governs nacionals. No existeix, ni hi ha voluntat política per fer aquest pas, un mecanisme internacional lligat a l’Acord (similar a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica en l’àmbit nuclear) amb capacitat per vigilar eficaçment que tots els signants compleixen el que es va acordar i, sobretot, per sancionar el que se salti les regles de joc. I sense una cosa així, com bé han entès els Bolsonaro i Modi de torn, firmar surt completament gratis.