APUNT BLAUGRANA
Ni truc ni tracte
Com que sembla que l’invent aquest de Halloween ja s’ha imposat definitivament, els suposo informats (almenys pels milers de pel·lícules sobre nits de por i pànic) que els nens es dediquen a demanar el trick-or-treat dels americans, que aquí s’ha traduït com «truc o tracte». És a dir, i seguint el ritual ianqui, o em dones un caramel o t’espanto. Dissabte a la nit, quan alguns resistents preparaven castanyes rostides i molts d’altres es disfressaven de zombis, el Barça ni va regalar caramels ni va espantar un dèbil Alabès que es mou per la zona baixa i no guanya en ensurts en forma de lesions. Fa temps que estem així, i després de la terrorífica setmana que va començar amb el Madrid, va continuar a Vallecas i va acabar amb un gol de Luis Rioja (1 de 9), ja no hi ha fantasma o dràcula que ens faci perdre la son. De fet, ni tan sols el Barça ens la treu, perquè tendeix al desmai i perquè ens sumeix en la confirmació del daltabaix. Aquella nit, la de dissabte, vam dormir una hora més, però el cert és que portem a sobre tantes hores de més dormides amb aquest equip que ja n’hem perdut el compte. Un parèntesi: no deixa de ser divertit que en un equip d’Àlaba jugui i marqui un tipus que es diu Rioja: un curiós homenatge a la denominació d’origen.
Tornem a això nostre. ¿Algú creia de veritat que amb el bon jan de Sergi Barjuan s’obraria una espècie de miracle? Una de dues: o Koeman ha deixat un llast descomunal en forma de barrabassada estructural o, com va dir aquell, «és el que hi ha». És a dir, pot ser que sigui un problema de tècnic o pot ser que amb aquesta plantilla ni tan sols Tuchel seria capaç de caminar sobre les aigües, com va fer al Chelsea. I vet aquí Xavi, embrancat en una lluita titànica al desert, un aparegut que alguns ja dibuixen com el Xavi Potter que farà volar la vareta màgica. Almenys tindrà un altre desert a la seva disposició, en aquest cas, les grades buides del Camp Nou. Però ni això. En aquests dies de terror i ensurts, Xavi ha passat de ser l’esperança blanca a simplement una possibilitat. «És una opció», diu Rafa Yuste, «però no és l’única». Vaja amb la broma, ara que ja érem fervents admiradors de l’Al-Saad. «No hi ha termini per al nou entrenador». Ni termini, ni diners, ni truc ni tracte.
Un record final per a Ronald. Koeman, en el seu adeu, m’ha recordat Ole Andreson, un personatge del relat ‘The killers’ d’Ernest Hemingway. Arriben a un bar dos assassins a sou preguntant per ell. Els seus amics l’adverteixen, però es manté impàvid, esperant els trets, perquè resulta que ell ja sap que va morir fa temps (de desamor) i que no hi ha pistoles que puguin tornar a matar qui ja estava mort. «L’hi he dit», comenta un d’ells. «¿I què pensa fer?», pregunta un altre dels amics. «Res, millor que no hi pensis». Doncs això, Koeman com Ole Andreson.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
