Atemptat a Trump
Quatre coses sobre el sopar
Per descomptat que no podem fer cas de les teories conspiranoiques ni de la possibilitat que aquest tercer atemptat fos una cortina de fum o una operació de falsa bandera per desviar l’objectiu de l’atenció mundial cap a un noi que vivia amb els pares, jugava amb la informàtica, odiava els cristians i no suportava els pedòfils. No pot ser. Un intent de magnicidi és sempre un assumpte prou seriós per no permetre imaginacions d’aquesta mena. A més, la combinació d’esdeveniments cap al pseudoatemptat hauria de ser tan rocambolesca que no superaria la primera lectura del guió. Caldria haver reclutat un individu anodí i discret, que un dia va ser escollit professor del mes, fer-lo anar amunt i avall del país amb tren i autobús, carregat amb una escopeta, una pistola i no sé quants ganivets, procurar que reservés una habitació en un hotel tan exclusiu com el Hilton, fer-lo baixar armat dins l’ascensor i deixar que corregués com un posseït cap al saló del sopar dels corresponsals. Un guió, doncs, tan inversemblant com el del franctirador ajupit dalt d’un terrat en aquell descampat pagesívol o com el personatge que es va passar hores i hores amagat en unes bardisses del camp de golf esperant que passés el president. Per si no fos prou, caldria que algú hagués subvencionat la malifeta, i caldria assegurar que els suposats assassins a sou, a part de fallar en l’intent, no confessessin la veritat, és a dir, que formaven part d’un complot de falsa bandera o que cobraven per aixecar una cortina de fum. O matar-los, això sí, com va passar amb el franctirador de Butler, que aquest sí que va protagonitzar l’acció més arriscada: encertar, i prou, una part del lòbul dret del president.
Hem de convenir, doncs, que tots tres atemptats han estat realment intents seriosos d’acabar amb la vida de Trump. Bé que hi ha hagut, per desgràcia, altres accions violentes reeixides, com l’assassinat de Charlie Kirk. O, no ho oblidem, com l’assalt al Capitoli. La violència és real i no en podem fer broma ni dubtar de la realitat, de les imatges que hem vist.
Notícies relacionadesDit això, hi ha detalls com a mínim inquietants. Havent-hi un esdeveniment tan important com el sopar dels corresponsals, ¿era tan fàcil, dos dies abans, reservar una habitació en un hotel de tant de renom i tan cobejat i tan car, més encara si ets un miserable professor de comarques? ¿Va destinar tots els seus estalvis al viatge, l’estança i les armes? ¿Els del servei d’habitacions no van veure l’escopeta, la pistola i els ganivets mentre feien el llit? I quan baixava en l’ascensor, ¿no va cridar l’atenció de ningú?
He llegit alguns titulars que diuen que "l’objectiu era tot el govern de Trump". Però, ¿de debò podem pensar que un individu sol podia imaginar un magnicidi tan extens amb un arsenal tan precari? El que Trump ha aconseguit, això sí, és que dubtem de tot. Que tot sembli inversemblant i possible alhora. I, mentrestant, aprofita per dir que aquest tipus de coses dolentes només els passen als dirigents que fan coses bones. És a dir: a ell.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
