Les múltiples cares del ‘botellon’

El fenomen dels ‘botellons’ –que per descomptat ja existia abans de la pandèmia, però que s’ha desbordat com a alternativa o vàlvula d’escapament a conseqüència de les restriccions imposades per la crisi sanitària en l’oci nocturn– no és una novetat ni s’ha de circumscriure tampoc a la ciutat de Barcelona ni als recents aldarulls produïts a la capital. Aquest estiu, principalment, i arran de l’aixecament progressiu i parcial dels tocs de queda, hem assistit a episodis similars en determinades poblacions de la costa –amb alcaldes que volien reimposar el tancament de les seves localitats no com a mesura sanitària sinó d’ordre públic–, i també, fa pocs dies, en la celebració multitudinària i no autoritzada, per descomptat, del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

El factor diferencial de l’ocorregut en els últims mesos ha sigut l’augment gradual de la violència, l’agressivitat i el vandalisme. Els responsables de la forces de seguretat van optar inicialment per una certa permissivitat, que ha acabat per demostrar-se insuficient, amb mecanismes que estaven més centrats en la contenció, la prevenció sanitària i la seguretat de l’entorn. Malgrat el desplegament de la Guàrdia Urbana, amb un 30% d’agents més en el torn de nit que en un cap de setmana qualsevol, i de la posterior intervenció dels Mossos, el cert és que el viscut divendres i dissabte, primer a l’avinguda Maria Cristina i després a la platja del Bogatell (amb 40.000 i 30.000 persones congregades, respectivament), reclama actuacions dissuasòries. Però també una reflexió a fons. 

Hi ha molts factors que poden explicar l’auge dels ‘macrobotellons’, i la incrustació en aquestes trobades massives d’actituds violentes, com s’han infiltrat també en actes amb rerefons esportiu o en manifestacions de diferent signe polític. No poden oferir-se anàlisis simplistes, ni tampoc atribuir la culpa, generalitzant, a tota una generació de joves, ni analitzar l’ocorregut com un simple problema d’ordre públic el desbordament o solució del qual depèn d’un dispositiu policial més o menys adequat. La tensió acumulada durant el confinament i els mesos de restriccions, la falta de contacte social i les conseqüències psicològiques d’un extens període de mesures prohibitives estan entre les causes d’eclosió d’aquestes trobades d’oci nocturn desestructurat, amb un consum compulsiu d’alcohol i d’altres substàncies tòxiques –i del fet que, en casos extrems, derivin en una violència primària i irracional. Però intentar entendre l’ocorregut sense apriorismes i explicar els mecanismes que hi ha al darrere d’aquests comportaments no té res a veure amb disculpar-los. 

En aquesta reflexió, amb múltiples facetes i poques seguretats, ens hem de preguntar si la banalització, o fins i tot l’enaltiment des de figures amb responsabilitats públiques, d’accions agressives cap a la policia i d’ocupació i destrucció de l’entorn urbà ha ajudat a naturalitzar el vandalisme en altres contextos. O la influència de determinats discursos d’odi, o l’absència de valors de responsabilitat personal. Sense caure en l’error, en el qual s’ha incorregut en els últims dies, de limitar el debat a la recerca de culpabilitats en la gestió de l’ordre públic o el discurs polític del respectiu contrincant polític. És molt més fàcil, però més allunyat de la realitat, que intentar entendre quines claus expliquen l’ocorregut i quines alternatives oferir, mentre es garanteix la seguretat de l’espai públic i les persones.