Lleialtats, traïcions i pantalons texans

Ho vaig pensar un dissabte a la piscina: el banyador i les ulleres eren Speedo, la mateixa companyia a què he mantingut fidelitat intermitent des de la infància. En la nostra infantesa a pedrades, eixelebrada i amb recurrents vacunes antitetàniques, les marques eren importants perquè permetien distingir els qui vestien de mercat ambulant i els qui s’iniciaven en les ‘boutiques’.

Van aparèixer uns texans negres anomenats Caroche, desig de moltes companyes d’estudis perquè ajustaven i realçaven, alliberada per fi la societat de la roba lletja i dissimuladora de cossos d’un franquisme acabat de morir i mal enterrat.

Les ‘protopijas’ ensenyaven els seus Caroches com si fos un carnet per entrar al club dels rics i desmarcar-se de la purria sense distintius, nosaltres, vergonyosos bevedors de cervesa per ofegar la timidesa i el menyspreu, tot i que la majoria eren filles d’obrers i agricultors, treballadors a qui costava pagar aquests texans que mai van ser un passatge enlloc. Alguns pares permeten els capricis dels fills –els iPhones de mil euros i aquestes vambes de 200– per dissimular carències i blanquejar desenganys.

Els Levi’s etiqueta vermella, que s’imposaven als d’etiqueta taronja o blanca, que eren al ‘denim’ el que el descafeïnat és al cafè, també es desitjaven, només disponibles en un parell de comerços on et feien sentir un pària. El meu primer parell de Levi’s els vaig comprar a Nova York el 1981, ciutat ferotge en què el Bronx cremava i el crac cremava i on havia anat en un viatge d’intercanvi: costaven en dòlars menys de la meitat del preu en pessetes, tot i que si es comptabilitza el cost de l’operació transatlàntica també podia ser considerada la peça més cara del món.

Des d’aquell setembre de fa 40 anys he sigut lleial a aquesta casa, combinada amb d’altres, i sempre que he viatjat als EUA n’he tornat amb algun doblegat a la maleta. He viscut els encerts i els desastres, els de camal ample i cintura alta, i que malament que quedaven, i els estrets i elàstics i, de manera repetida i fiable, la pràctica racionalitat dels 514.

L’agost del 2019, abans que la pandèmia ens tapés la boca, vaig adquirir els últims a preu de ganga a Nova York, en una botiga enganxada a aquest monument al revés –el pou sense fons de parets negres– que recorda els assassinats de l’11-S.

Repasso altres compromisos tèxtils o de sabates o sabatilles o de rellotges o d’americanes o de roba interior i han anat canviant al llarg de la vida: només els Levi’s i els Speedo caminen cap enrere, cap a la joventut. De fet, acabo de renovar el vestuari de la natació, que a diferència del d’esquí resulta que és un equipament mínim, i he repetit, si bé ja no com a eslip, sinó com a pantalonet.

¿Són ridículs aquests contractes a què ningú obliga? ¿Cal agafar-se a allò conegut perquè ens retorna als qui vam ser i amb les esperances intactes?

Tinc clar que els texans representaven el que no podia pagar i que el banyador era un signe de distinció, juntament amb els Turbo, a un preu possible per l’escassa quantitat de tela. Algú dirà que aquest és un article de ‘boomer’, i no ho negaré.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

¿Quant de nosaltres hi ha als objectes? ¿Diu la roba de les persones què som o què fingim o pretenem ser? ¿Què significa que continuem apreciant algunes marques que ens han acompanyat tota la vida? ¿Té algun sentit aquesta lleialtat o el comerç es basa en la traïció?

Pot ser que només sigui una forma banal i indolora de tornar a Nova York amb 15 anys acabats de fer o a la piscina municipal amb palmeres i gespa i ‘La tierra de las mil danzas’ a la megafonia i les pells elàstiques i morenes i amb olor de coco, i la promesa, encara possible, del tròpic, i de la festa sense fi.