La tribuna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El Prat i la Catalunya convalescent

El conflicte de l’aeroport de Barcelona ha donat ales a Junts, que ha redoblat els seus atacs a la taula de diàleg. Els socis d’ERC haurien de ser més respectuosos amb el seu compromís en aquest assumpte

3
Es llegeix en minuts
El Prat i la Catalunya convalescent

ACN / LAURA BUSQUETS

Catalunya, transcorreguts quatre anys de la fallida declaració d’independència, segueix convalescent i atordida, atrapada entre contradiccions i sense tenir clar què fer per afrontar els problemes i els reptes que s’alcen davant de si. L’episodi, en principi encara no conclòs, de l’ampliació de l’aeroport del Prat no és aliè a aquestes circumstàncies, i ha mostrat un Govern dividit, sense una posició unitària i ferma, i massa sensible a pressions externes (la forma com l’ideologisme dels comuns i la CUP aconsegueix intimidar sobretot ERC resulta digna d’estudi).

El conflicte de l’aeroport del Prat ens ha fet reviure políticament temps passats, ens ha tornat els ecos d’una legislatura, la de la presidència de Quim Torra, marcada per l’esvalot i les desavinences entre socis. L’actuació del Govern a compte de l’ampliació de l’aeroport constitueix el primer accident d’un Gabinet que, sota la presidència de Pere Aragonès, s’havia conjurat per a, justament, estalviar al ciutadà aquest tipus d’espectacles. S’ha d’esperar que tots aprenguin del que ha passat i sàpiguen esmenar l’error.

Dit això, soc dels que reparteix la culpa entre uns i altres (crec que les evidències demostren que no hi ha cap altre veredicte possible). El Govern espanyol i Aena no ho han fet millor que l’Executiu de la Generalitat. Justificar la retirada d’una inversió de 1.700 milions al·ludint a un tuit del president Aragonès i a l’anunci d’ERC que algun dels seus consellers podria acudir a la manifestació prevista per al 19 de setembre és ridícul. Ningú pot empassar-se que una inversió prioritària i estratègica per a Catalunya, però sobretot per a Espanya (Aena defineix les seves inversions, almenys en teoria, pensant en l’interès del conjunt de l’Estat), s’esfumi per aquests motius.

La part espanyola ha patit també, i molt, de falta de serietat. Quant a Aena, una empresa-monstre controlada per l’Estat, però amb vida pròpia, exhibeix un estil fanfarró incompatible amb el respecte, ni que sigui formal, per la Generalitat.

Això del Govern espanyol i Aena fa olor també de voler estalviar-se lidiar amb la dura oposició al projecte, un rebuig que, a més dels peròs de la Generalitat, reuneix els socis de Pedro Sánchez, Unides Podem i els comuns, i continua amb l’Ajuntament del Prat i amb una infinitat d’associacions ambientalistes i entitats civils. Sumi-s’hi el risc que la UE, que ha d’autoritzar l’operació –la zona de la Ricarda forma part de la xarxa europea Natura 2000– rebutgi el pla d’Aena.

L’incident del Prat –que així mateix podria interpretar-se com un correctiu a ERC per part de Sánchez– ha donat ales a Junts per Catalunya, que ha redoblat ¡i de quina manera! els seus atacs a la taula de diàleg, que ha de reunir-se de forma imminent. Junts i la CUP haurien de ser més respectuosos amb el seu compromís en aquest assumpte. Aragonès i Junqueras han anat a totes en la defensa de la taula i han reclamat acudir-hi amb convicció a defensar la posició catalana. Junqueras, entrevistat per EL PERIÓDICO, feia una crida a participar a la taula «amb entusiasme». Argumentava que d’aquesta manera i en qualsevol cas la causa independentista es veuria legitimada davant la societat catalana i els observadors internacionals. No deixava de ser, per passiva, un reconeixement que el més probable és que res positiu s’hi aconsegueixi.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

La taula de diàleg –denominació aquesta que em sembla més ajustada al que s’acosta que la de ‘taula de negociació’– constitueix, en bona part, la materialització d’una treva de dos anys entre ERC i el PSOE. A Esquerra li interessa disposar d’aquest temps per desplegar la seva estratègia, consolidar el seu poder, i agafar de veritat les regnes d’un país, com dèiem, encara convalescent i desconcertat. Tal com ha deixat ostentosament clar Pedro Sánchez, en el cas del Govern de Madrid les preocupacions més apressants són d’altres, no Catalunya. Pensen, bàsicament, que amb els indults i el reinici de la taula intergovernamental ja han cobert l’expedient. 

Caldrà veure com aguanten els republicans si la taula de diàleg defrauda (l’ambient de la Diada, amb els xiulets a ERC, és un símptoma). I també si finalment els republicans poden avalar els Pressupostos de Sánchez, com és la seva vocació.