L’opa, un mal negoci per a Catalunya

La CNMV la nomenen entre el govern i el Congrés espanyols i, com hem vist, va aprovar per unanimitat l’opa (fet, aquest, que dificultava una mica més que l’executiu pogués adoptar una posició molt dura). A continuació és l’hora del ministre d’Economia, Comerç i Empresa, Carlos Cuerpo, i el govern de Pedro Sánchez. Contràriament, ni el govern català ni el Parlament de Catalunya –Catalunya seria la gran damnificada per l’operació– no han tingut ni tenen vot. Les institucions democràtiques catalanes són espectadores passives, sense un rol oficial a jugar. És la diferència –una més– entre tenir un estat o no tenir-lo.

Des de l’òptica nacional espanyola, o sigui, pensant en l’interès general espanyol, que el BBVA s’empassi el Sabadell i, així, guanyi pes a Espanya i Europa –actualment una part important del seu negoci és a Mèxic i Turquia– pot tenir sentit. El preu a pagar és menys competència. Però els problemes de competència –perjudici per a les empreses i els particulars– es donarien de manera molt localitzada: principalment a Catalunya, i també al País Valencià. En aquest sentit, es pot entendre la decisió de la CNMC, presidida per Cani Fernández, especialista en dret europeu i exassessora de Sánchez. Més difícil és desxifrar el vot a favor d’un altre membre de la CNMV, el terrassenc Pere Soler, ex director general dels Mossos i en el seu moment processat, juntament amb Josep Lluís Trapero, per l’1-O. Soler va ser patrocinat per Junts per tal que entrés a la Comissió.

Notícies relacionades

Mendoza i les lluminoses pàgines

La (inesperada) eufòria culer

Si ho analitzem en termes catalans, o sigui, pensant en l’interès general català, l’operació presenta un aspecte molt diferent –no cal ser independentista o sobiranista per adonar-se’n–. Que el Sabadell serveixi de proteïna del drac vol dir que Catalunya perd un banc important. Així de clar i contundent. Encara recordo quan ens vantàvem del "model català de caixes". Pràcticament ja no en queda cap. Han estat escombrades. L’opa amenaça d’acabar amb un dels pocs bancs que tenim (el que ens convé, igual que a qualsevol país, és tenir més bancs i tan potents com sigui possible). A més d’això, i no menys important: com hem assenyalat, la possible desaparició del Sabadell a qui més perjudicarà serà als clients i al teixit econòmic català, que se sustenta sobre el seu entramat d’empreses petites i mitjanes. El que es pot fer des de Catalunya és protestar i pressionar, com estan fent, per exemple, patronals, sindicats i entitats de la societat civil. Sumar –soci del govern de Sánchez– rebutja l’opa. També es mouen Junts i ERC, suports vitals per al govern de Sánchez. Fins i tot el PP diu que no la veu clara. Veurem al final què passa. Naturalment, però, qui amb més energia i contundència hauria de revoltar-se és el president del govern de la Generalitat, Salvador Illa, socialista, soci i amic de Pedro Sánchez. Fins a dia d’avui la reacció d’Illa ha estat, pel meu gust, poc contundent. Per descomptat, Illa i el PSC no trencaran amb Sánchez –ni s’hi enfadaran gaire– si el govern espanyol finalment no frena la compra del Banc de Sabadell.

Si Sánchez no posa condicions impossibles al BBVA, el futur del Sabadell quedarà aleshores exclusivament en mans dels accionistes, grans i petits. Hauran de valorar si els que els dona el BBVA a canvi de les accions resulta o no un bon negoci, si paga o no la pena. El que queda clar és que per a Catalunya no ho és de cap manera.