Feijóo: assetjament i frustració

Feijóo, que un dia va aterrar a Madrid presentant-se com un moderat ("no he vingut a insultar-lo", li va dir a Sánchez), no ha acceptat mai, malgrat la victòria en vots populars el juliol del 2023, que no aconseguís la presidència del Govern. Va arribar a dir, víctima de l’estupor i el desconcert, que ell no era president perquè no ho volia –és a dir, perquè no estava disposat a arribar a un acord amb Puigdemont–. En realitat, ni Junts per Catalunya ni el PNB volien participar en una aliança que, forçosament, havia d’incloure Vox. Tampoc ara empenyeran Sánchez a l’abisme. Feijóo no va comprendre, ni comprèn, en el sentit profund del verb, el que va passar. El greuge venia a afegir-se, per als populars, a un altre: la moció de censura contra Rajoy després de la condemna per la trama Gürtel.

Des de llavors, el PP ha alimentat una estratègia molt simple: soscavar Sánchez per tots els mitjans per aconseguir el poder que, segons ells, els fou arrabassat amb males arts. Feijóo s’ha deixat arrossegar per l’ala dura del seu partit –Isabel Díaz Ayuso, el mateix Aznar–, pels seus adversaris de Vox i per la vigorosa coalició, formada per mitjans de comunicació, personatges de les xarxes socials, grans empresaris, jutges, etcètera, que odien sense remei Sánchez i els seus socis. El ‘crescendo’ que va desembocar diumenge a la madrilenya plaça d’Espanya ha utilitzat una colla d’escàndols –reals, exagerats o suposats– que, segons el PP i els seus portaveus i lobbistes, demostren que Sánchez i el seu Govern corquen la democràcia i omplen el pou de la corrupció i la indecència. La llista és tan llarga que és impossible ser exhaustiu: les acusacions contra l’esposa i el germà de Sánchez, les sospites que el fiscal general de l’Estat va filtrar un correu de l’advocat del xicot d’Ayuso, el cas Koldo, els whatsaps d’Ábalos, el perdó de part del deute autonòmic, el repartiment d’immigrants, la sentència anunciada del Tribunal Constitucional a favor de l’amnistia, el català a Europa, les peripècies de Leire Díez...

L’última oportunitat per acumular forces es va presentar divendres, 48 hores abans de la manifestació, amb motiu de la Conferència de Presidents a Barcelona. Tot i haver amenaçat amb el boicot i haver obligat a ampliar l’ordre del dia, a la fi els representants del PP es van desentendre dels afers importants que eren damunt la taula per dedicar-se, a l’uníson, a reclamar a Sánchez, un cop més, que avanci eleccions.

Notícies relacionades

Trump, l’amenaça

¿I ara què, Urtasun, amb la Ricarda?

Sánchez no es tirarà pel balcó ni convocarà els espanyols a votar, com desitgen amb tant fervor PP i seus còmplices. I Feijóo continuarà assegut a l’oposició. A principis del mes que ve, en el congrés que ha convocat, el PP intentarà insuflar vitamines al gallec (la convocatòria del congrés és una evidència que els populars mai no van creure en l’èxit de la seva ofensiva contra Sánchez). A més, des de dins i des de fora li exigiran –encara– més llenya, continuar amb l’assetjament i la crispació, sabedors que el més probable és l’enèsim fracàs. El problema és que, com sembla ignorar Feijóo, cada cop que, com un ariet cec, colpeja inútilment contra les portes del castell, ell es debilita una mica més. Cada cop que anuncia l’apocalipsi i no passa res, perd força. En política res no és de franc.

I més encara perquè Feijóo és incapaç, d’una banda, de galvanitzar realment els seus i, de l’altra, d’oferir a la societat espanyola un projecte engrescador, que pagui la pena. Potser continuar colpejant, obsessivament, Sánchez li serveixi per acabar guanyant –com el 2023– i fins i tot per governar de la mà de Vox, però és del tot insuficient si vol, com diu la propaganda, canviar Espanya en positiu. Mentrestant, Ayuso, la veritable líder de la dreta, la que de debò enamora, la que més aplaudiments rep, espera. Cavalca a lloms d’un populisme de barra i cigaló, obscè, és veritat. A vegades dona suport a l’estratègia de Feijóo, mentre que d’altres prefereix fer el que li interessa o, simplement, el que li ve de gust, també és cert. Però té ganxo. Té carisma, molt més que Feijóo. No només entre els votants actuals i potencials del PP, sinó també entre els de Vox. Ella és la candidata ideal, la que millor encaixa en aquests temps de fractura, emocions fortes i niciesa.