Antidemocràcia i bloqueig institucional

Aquest Consell és l’òrgan de govern dels jutges. Decideix, entre altres temes, sobre els seus nomenaments, particularment als més alts tribunals d’Espanya. En concret, i per no fer aquesta anàlisi gaire extensa, designa directament dos magistrats del Tribunal Constitucional –es compon de 12–, i de manera directa decideix tres de cada cinc places del Tribunal Suprem, i les altres dues són adjudicades de manera semidirecta. I també influeix, i és molt rellevant, en el primer accés a la funció de jutge i fiscal. El tribunal que avalua aquestes oposicions es compon de nou membres, dels quals dos els elegeix directament el Consell i el seu president, per consens del Consell i la Fiscalia General de l’Estat. Dos més els elegeix aquesta fiscalia, dos el Ministeri de Justícia i els dos últims indirectament una comissió del mateix Consell.

Amb tot l’anterior probablement entenguin per què el senador del Partit Popular Ignacio Cosidó, en aquell cèlebre i desgraciat whatsap del 2018, parlava de la importància de controlar el Consell. En realitat, tal com està configurat el sistema, un llarg mandat d’un Consell d’una determinada majoria pot donar massa claus de la justícia espanyola a una formació política. L’actual té ja vuit anys, és a dir, gairebé en té tres de pròrroga.

D’aquí ve la importància que té que el Consell es renovi per reflectir l’alternança política que votem els ciutadans. Sens dubte, l’ideal seria que els vocals del Consell no estiguessin polititzats, igual que els jutges sobre qui governen. Però davant les dificultats tremendes d’evitar les interferències polítiques –massa partits desitgen poder continuar cridant els ‘seus’ jutges– això depèn de l’honestedat de cada jutge i vocal i fins ara la politització ha sigut la tònica, malgrat que puntualment alguns vocals s’hi han resistit, igual que no pocs jutges i magistrats. Però no és gens fàcil. Les pressions en els casos importants per orientar les decisions de vocals i magistrats s’han produït en massa ocasions. 

Per això, fins ara l’única solució considerada realista ha sigut que els partits reflecteixin les seves majories al Consell, igual que en altres òrgans com el Tribunal de Comptes o el Tribunal Constitucional mateix. Dels dos grans, fins ara el minoritari li deixava més places al majoritari, i assumpte tancat amb un pacte, polític per descomptat. Ara el Partit Popular ha decidit trencar aquesta màxima a l’espera de la victòria en les pròximes eleccions generals, confiant –potser és molt confiar– que el PSOE no el pagarà amb la mateixa moneda. La situació es pot tornar realment insostenible.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I parlo d’insostenibilitat perquè cap Estat ho aguanta tot. El PP està emulant el Partit Republicà dels EUA, que escorat a l’extrema dreta ha exhibit exactament el mateix filibusterisme en els nomenaments judicials, amb una dosi d’irresponsabilitat que portada a l’extrem va fer que una turba acompanyada per un fanàtic abillat amb unes banyes de bisó envaís la seu de la sobirania popular. Vull dir amb això que negar-se a renovar les institucions per intentar controlar la justícia es pot traduir en una ocupació il·legítima de les institucions que acabi falsejant la democràcia propiciant un canvi de règim més o menys encobert. El que Kelsen, entre d’altres, va anomenar Staatsstreich. Millor no l’hi tradueixo.

I lamento dir-los que no estic exagerant. En la història, presidents, sectors polítics i fins i tot reis han intentat utilitzar els jutges d’ariet en les seves lluites de poder. Caldria intentar evitar-ho, i la responsabilitat d’això està en l’última esperança d’un poble democràtic: el Parlament. La seva majoria pot reformar en gran part els sistemes de nomenament de magistrats i el sistema d’oposicions de jutges i fiscals, en favor d’un sistema orientat per l’excel·lència i no per les majories del Consell. Ateses les circumstàncies, no sembla que aquesta responsabilitat s’hagi de demorar per més temps.