L’amnistia era constitucional

Però, al marge d’això, el Tribunal Constitucional, biaixos ideològics a part, ha dit diverses coses assenyades. L’argument més sòlid dels adversaris d’aquesta amnistia –no de l’amnistia en general– és que ataca el dret a la igualtat, ja que la llei amnistiava gairebé exclusivament els que van tenir intenció independentista, i no els que van combatre la secessió. El tribunal corregeix aquest defecte ordenant l’amnistia per a tothom.

Però queden dos debats oberts que no resol aquesta sentència. Un és la hipòtesi que l’amnistia, com a institució jurídica, sigui contrària al dret europeu. En aquest punt cal estar pendents del que acabi dient el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tot i que és poc factible que expulsi l’amnistia del dret europeu, perquè en un moment o en un altre l’han aplicat gairebé tots els països membres de la Unió. No obstant, cal veure-ho.

L’altre punt pendent és el més polèmic. Era poc probable, però no impossible, que el Tribunal Constitucional es pronunciés sobre la tant original com insòlita interpretació d’alguns magistrats de la Sala II del Tribunal Suprem, atribuint als reus independentistes ànim de lucre en la celebració del referèndum per no aplicar-los l’amnistia del delicte de malversació. La interpretació és inassumible, perquè és evident que no era aquesta la intenció del legislador, la voluntat del qual és sobirana, i no és així la del Tribunal Suprem, que com a tal s’ha de limitar a aplicar la llei, no forçant la interpretació de les paraules del legislador en sentit contrari a la seva voluntat. Però ho va fer, i diversos juristes –ni de bon tros tots– es van apuntar a aquest carro. Falta que el Tribunal Constitucional es pronunciï sobre aquest punt, desautoritzant o donant suport al Tribunal Suprem. Ho farà pròximament, amb motiu d’altres recursos interposats pels reus.

Notícies relacionades

La diplomàcia que necessita Ucraïna

La festa dels 18

Sigui com sigui, el que queda de tot l’anterior no és una sentència històrica, que no ho és ni ho serà. Molts han plantat cara a aquesta amnistia per convicció que els independentistes mereixien el càstig brutal que els va imposar el Tribunal Suprem. És a dir, al marge de qualsevol reflexió jurídica més o menys saberuda, l’únic que els molesta, en realitat, és que se suprimeixi l’escarment. Ho van demostrar, també, quan van atacar a sang i foc els indults.

I això, es digui el que es digui, no és legítim. No perquè el càstig fos populistament excessiu, que ho va ser. Tampoc la por que "ho tornin a fer" justifica una espècie d’expiació fora d’època. No és legítim aquest fervor punitiu, perquè la sentència de condemna, segons la meva opinió, va ser errònia. No hi va haver ni rebel·lió ni sedició, perquè no hi va haver, durant el referèndum, més violència que la que van practicar alguns agents de les forces de l’ordre. L’amnistia hauria hagut de suposar l’oblit d’aquella resolució per oblidar, valgui la redundància. Però alguns no han volgut que fos així. I això, mentre tots esperem la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquesta serà la resolució definitiva en aquest cas. Fins aleshores, potser convé mediàticament una mica de serenitat i prudència sobre aquest tema. Però mai falta el polític que, àvid de vots, agita la por irracional que "es trenqui Espanya". Aquest polític s’esforça a ignorar que el procés ha mort mentre vocifera, nu d’arguments, davant una tossuda realitat que el desmenteix.