El poder de la tribu

El 1989, quan els soviètics es van veure forçats a abandonar l’Afganistan després de 10 anys de lluita contra els mujahidins –l’aliança islamista radical que finançava i armava els Estats Units en el seu afany per evitar l’expansió comunista– Washington va instar l’ONU a supervisar la celebració d’eleccions. Els camps al llarg de la frontera pakistanesa on es refugiaven tres milions d’afganesos es van omplir de propaganda electoral. «¿Per qui votarà?», els preguntava jo. «Per qui digui el meu marit», responien les dones. «Per qui digui el cap de la tribu», contestaven els homes. Les respostes eren sempre les mateixes, per molt que els insistís que el vot era secret. La guerra contra el govern procomunista de Nayibulà va continuar i les eleccions lliures no es van celebrar.

Al Kabul que vaig conèixer el 1989, les dones estaven integrades a la societat, estudiaven, treballaven, passejaven, eren funcionàries, professores, sanitàries, etc. Cap portava burqa, només algunes viudes de la guerra que demanaven almoina a l’entrada del mercat central. Com les altres afganeses, tenien un paper central en el nucli familiar que, al seu torn, és una unitat bàsica de la tribu. 

Les lleialtats tribals van molt més enllà de la política i són molt més fermes que la pertinença a un partit, una organització o una institució. Vaig conèixer moltes famílies que tenien un fill a la guerrilla islàmica i un altre a les files de l’Exèrcit comunista. Em costava entendre-ho, però ells ho consideraven normal. «Tot és l’Afganistan. No es pot abandonar una part», em va comentar la dona del ministre de l’Interior.

En aquestes xarxes s’ha teixit la victòria talibana. Durant els 20 anys de guerra, igual com en els 10 contra els soviètics, les tribus han estès les seves xarxes i s’han infiltrat en l’Exèrcit, els serveis d’espionatge i l’economia. Així que percebien el cansament dels invasors i la urgència per sortir de l’encallador afganès, l’ordit tribal s’anava fent més sòlid, més extensa i irreconeixible per als estrangers, que mai van penetrar més enllà de la capa externa de la societat afganesa.

Sun Zi, el gran estrateg xinès, deia fa 25 segles que la guerra més victoriosa és la que no es lliura, però que, si malgrat això decideixes guerrejar, has de conèixer molt bé l’enemic. El gran fracàs dels EUA a l’Afganistan no ha sigut la desintegració com un terròs de sucre del Govern que recolzava, sinó l’entrada en un país del qual no en sabia res. Des del dia zero els caps tribals es van confabular amb els talibans per fer fora els intrusos. Poc importava si es perdien les primeres batalles sota la pressió d’una maquinària armamentista molt més desenvolupada i potent. El fonamental era mantenir la fidelitat tribal.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El 40% dels afganesos és d’ètnia paixtu. Washington es va recolzar en els tayicos (20% de la població) per acabar amb el règim talibà i després els va recompensar amb nombrosos llocs a l’administració afganesa, un greu error que cometria també a l’Iraq. Aquesta marginació li va guanyar l’odi visceral dels paixtus que, com a ètnia majoritària, havia governat tradicionalment el país. Vaig escoltar sempre l’amarga queixa paixtu en els meus posteriors viatges a l’Afganistan.

Molts dels «300.000 soldats afganesos tan ben equipats com els millors exèrcits del món» de qui es vanagloriava Biden a la conferència de premsa del 8 de juliol, eren, com s’ha vist una setmana més tard, talibans infiltrats que han rebut sense disparar un tret els seus autèntics caps. Els EUA, els seus aliats de l’OTAN i molts altres països que es van sumar a la coalició per doblegar els islamistes afganesos van gastar milers de milions de dòlars a formar l’Exèrcit i la policia sense entendre que estaven apoderant els qui un dia els expulsarien del país.