El desastre nord-americà a l’Afganistan

Això és, no obstant, el que ha passat. Els talibans n’han fet prou amb deu dies per conquerir les capitals de província de l’Afganistan i entrar a Kabul sense la més mínima resistència. Aquell mateix diumenge, l’ambaixada nord-americana era evacuada en helicòpters i traslladats els seus últims residus a l’aeroport de Kabul, on aquest dilluns es van desencadenar les escenes de pànic i caos, a mesura que milers d’afganesos i ciutadans estrangers pugnaven per pujar als avions militars per fugir de la distòpia medieval que carreguen a les motxilles els estudiants de l’Alcorà, els nets d’aquells mateixos barbuts que va finançar la CIA en els anys vuitanta per fer front a la invasió soviètica. 

L’actitud de Biden, criticat des de tots els àmbits per la nefasta planificació que han evidenciat els últims esdeveniments, és un reflex de la persistent miopia, improvisació i profunda desconnexió de la realitat que ha marcat la missió nord-americana a l’Afganistan. Una patologia que ha afectat sense excepció els quatre presidents que han gestionat la guerra. Començant per Bush i seguint per Obama, Trump i ara Biden.  

Molt pocs a Washington esperaven un col·lapse semblant de les forces de seguretat afganeses, per més que fos coneguda la corrupció que nia al seu si o la mala gestió d’un Govern a Kabul que pot passar-se mesos sense pagar a les seves tropes. Els EUA i els seus aliats de l’OTAN han invertit 83.000 milions de dòlars tots aquests anys. Però els seus 300.000 soldats, proveïts amb armament modern i avalats des del cel pels bombarders nord-americans (contractats des de Doha des que el Pentàgon abandonés a principis de juliol el seu centre d’operacions a la base afganesa de Bagram) s’han desintegrat com un terròs de sucre davant una força estimada de 75.000 talibans.  

Incredulitat a Washington

«Ha passat més ràpid del que vam anticipar», va reconèixer diumenge el secretari d’Estat, Tony Blinken. Fins fa només uns mesos, la intel·ligència nord-americana estimava que els talibans tardarien com a moltentre 12 i 18 mesos a prendre el país si les coses es torçaven després de la sortida nord-americana. Una xifra que van rebaixar a 90 dies a principis d’aquest mateix mes, segons va publicar el ‘Washington Post’. Però la realitat ha sigut molt més punyent. La milícia fonamentalista paíxtua, que ja va prendre el poder als anys noranta, ha arrasat amb tot abans fins i tot que marxessin les últimes tropes nord-americanes de Kabul. 

La vergonya i la humiliació a Washington, per no parlar de la desesperació i el sentiment d’haver sigut traïts de milions d’afganesos, no podria ser més patent. «Feia mesos que li demanava a l’Administració que evacués els nostres aliats immediatament», va dir diumenge el congressista demòcrata i ex ‘marine’ bregat a l’Iraq, Seth Moulton. «El fet que, a hores d’ara, no hàgim sigut capaços ni tan sols de garantir la seguretat al sector civil de l’aeroport de Kabul serveix de testament al nostre fracàs moral i militar». Els republicans parlen de «vergonya nacional», un mantra cridat a ser explotat moltes vegades.  

Aquesta taca tacarà severament la presidència de Biden, per més que la seva no sigui més que l’última espifiada en una llarga successió d’atzagaiades. Els objectius a l’Afganistan no han deixat de canviar en aquestes dues dècades, amb constants revisions i canvis de plantejament. ¿Derrotar Al-Qaida? ¿Propiciar el canvi de règim expulsant els talibans del poder? ¿Construir un país a imatge i semblança de les democràcies occidentals? ¿Cenyir-se a les operacions d’estabilització i antiterrorisme? Tot s’ha intentat amb sort oscil·lant i una fe minvant en les capacitats de la missió.  

Líders civils i militars rarament han estat d’acord. El Pentàgon mai ha volgut marxar de l’Afganistan. Primer va aconseguir amb falta de plans de contingència convèncer Obama perquè claudiqués de les seves promeses per acabar amb la «guerra eterna» i més tard Trump perquè deixés una força residual antiterrorista al país, després que negociés aquell «acord de pau» amb els talibans el 2020 que, a la fi, no va ser més que una rendició encoberta. Els militars també van mirar de convèncer Biden fins al final, advertint-lo que passaria a l’Afganistan el que va passar a l’Iraq el 2014, quan l’Estat Islàmic va liquidar en quatre tardes l’exèrcit iraquià.  

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

«El Pentàgon es va creure la seva pròpia narrativa que ens quedaríem per sempre», li ha dit el ‘New York Times’ Douglas Lute. «El que no entenc és: si tothom sabia que acabaríem marxant, ¿per què no hem passat els últims anys preparant un pla per fer-lo funcionar?» 

Sota les cendres queda el drama dels afganesos, o d’aquest sector del país que es va creure les promeses dels seus amics estrangers. És innegable que la situació de la dona havia millorat considerablement, com ho havien fet els nivells d’alfabetització. Dels 900.000 nens que anaven a l’escola el 2001 es va passar a més de nou milions el 2017, segons Human Rights Watch. Gairebé el 40%, nenes. Unes conquestes que corren ara el risc d’evaporar-se en un tres i no res.