La relliscada

El dret a no decidir

Com s’atreveixen a col·locar en una tessitura com aquesta a una part de la població que, exemplarment, es va vacunar quan se li va dir

3
Es llegeix en minuts
El dret a no decidir

Europa Press / Rosa Veiga

El doctor Google ha obert consulta a la Seguretat Social. Poden demanar cita els que hagin de decidir si es posen la segona vacuna d’AstraZeneca, sota la seva responsabilitat, o prefereixen una altra marca

El pitjor moment de l’embaràs el vaig viure quan, en la visita de la setmana 37, el metge em va plantejar si volia part natural o cesària. «¡Natural!», vaig respondre feliç atès que meravellosament bé que em trobava. Ell va començar a descriure’m els perills de la meva decisió, sense escatimar detalls, ja que un dels nens estava mal col·locat. «¿Cesària llavors?», vaig dir amb un fil de veu. Ell va començar a descriure’m els espantosos riscos de la cesària, sense guardar-se res, «ja que estem parlant d’una cirurgia important». Bloqueig, tremolor. «¿Què m’aconsella vostè?» No em volia aconsellar: «Hi ha moments en la vida en què és necessari prendre decisions per un mateix», em va dir. Li vaig contestar que ho sabia perfectament i que no havia arribat fins allà sense assumir-les, tot i que tampoc havia estudiat Medicina. Sempre recordaré les tres infermeres que se’m van acostar i em van confortar. El seu tacte i una trucada a la meva ginecòloga (resolutiva, carinyosa, empàtica, eficaç) em van treure d’un dilema en què no vaig merèixer que se’m fiqués perquè a partir d’aquí la por ja no em va abandonar. Pot ser que altres dones hagin sortit més airoses de situacions semblants. A la consulta de la meva germana arriben pacients amb la fotocòpia de la pròtesi de maluc que es volen posar i que han trobat per internet, amb excel·lents valoracions dels usuaris. Bravo per ells i pels seus desitjos de col·laborar, tret de quan el que li mostren és una pròtesi de genoll o un artefacte que ja no es fabrica. En aquest moment s’il·lumina la raó per la qual els que porten la bata blanca són els que han de parlar, recomanar i, arribat el cas, decidir. L’autonomia del pacient està molt bé, és una fita de l’evolució assistencial i s’ha de cuidar. Sempre que no serveixi perquè els que cobren per prendre les decisions s’escaquegin de les seves responsabilitats i les conseqüències dels seus actes, quan la cosa es complica. És el que crec que està passant amb la segona dosi d’AstraZeneca que s’han de posar milers de persones. Els van inocular la primera per decisió administrativa, i ara han de firmar un consentiment informat per rebre la següent, o decantar-se per un preparat d’una altra marca pels seus propis mitjans i atenint-se als resultats. El famós doctor Google ha obert consulta a la Seguretat Social. Quan s’hi entra, apareixen els centenars de milers de notícies falses que s’han publicat respecte a AstraZeneca, al costat dels blogs dels negacionistes, les informacions sobre els dictàmens (contradictoris) de diferents organismes internacionals, i els resums de les rodes de premsa que els ministres i les ministres han anat fent, que aporten conclusions divergents i/o balbucients. ¿Ja saps què et posaràs? Doncs una firmeta que exculpi les nostres autoritats si venen maldades. Com s’atreveixen a col·locar en una tessitura com aquesta a una part de la població que, exemplarment, es va vacunar quan li van dir, i amb el preparat que li van adjudicar.

Notícies relacionades

La desescalada de les responsabilitats en aquesta crisi sanitària va passar del Govern a les autonomies, i d’aquestes als ciutadans quan als polítics els ha semblat. Com que per sota de cadascun de nosaltres no hi ha ningú en qui descarregar, només desitjar la millor de les sorts i encert a tothom, i que la seva dosi de record els quedi en la memòria almenys fins a les pròximes eleccions.