Violència de gènere, més víctimes que ETA

Els anys de plom. Hi havia setmanes que ETA sortia a atemptat diari i anys en què la mitjana arribava a gairebé dos morts cada set dies. El 1980 va ser especialment dramàtic, el més tràgic en la repugnant espiral de bogeria en què va caure la banda terrorista: 98 famílies van enterrar aquell any algú dels seus. Empresaris, militars, policies, guàrdies civils, hotelers, taxistes, nens, funcionaris, soldadors, xapistes, jubilats, professors, advocats, perruquers, camioners. Ningú estava fora de perill d’acabar al nínxol o dins un zulo.

Aquestes matances van continuar o van venir precedides d’anys igualment terribles. 76 morts el 1979, 66 el 78, 52 el 87, 46 el 91 i 23 el 2000, per citar els més sagnants. Més de mig segle va durar tot això i les brases d’aquest foc encara espurnegen a molts pobles d’Euskadi. Espanya sortia al carrer en manifestació i amb cada enterrament es produïa una declaració institucional; minuts de silenci que van acabar convertits en hores i que al final van sumar setmanes; les televisions connectaven amb el Palau de la Moncloa per oferir en directe la declaració del president i, en més d’una ocasió, les càmeres es van desplaçar fins a la Zarzuela per emetre la condemna del cap d’Estat. Concentracions de repulsa i creació d’oenagés. En algun moment vam arribar a acostumar-nos. L’hàbit no és més que la inanitat contra la barbàrie, però com més colpejava ETA més gran era el clam de la societat contra aquest disbarat sagnant. Malgrat el «costum», qualsevol assassinat acabava esglaiant-nos, per més que el dol durava el que durava fins que es produïa el següent atemptat.

No hi ha acord en la xifra, però la forquilla de morts d’ETA bascula, segons les fonts, entre els 829 i els 864 de 1968 al 2018, en què la banda va anunciar la seva dissolució. Aquests dies, cinc dones, un nen de set anys i un altre que venia en camí han mort en menys d’una setmana en mans de les seves parelles o exparelles. Ha ocorregut a Astúries, Mallorca, Catalunya i Saragossa. Des de començament d’any, l’escalada d’assassinats masclistes suma ja 14 dones i 2 menors. El 2020, la xifra d’assassinades va ser de 43, tres menys que els morts d’ETA el 91 i 20 més que les vides segades pel terrorisme de la banda el 2000. Els crims masclistes es van començar a comptabilitzar a Espanya el 2003. Amb els d’aquests dies ja sumen 1.090. I només han passat 17 anys.

El més perillós, deia abans, és el costum. Més enllà de les habituals concentracions de condemna i els tristament tradicionals minuts de silenci, no hi ha constància de manifestacions a les grans ciutats d’Espanya. Les televisions no han interromput la seva programació per donar pas a la declaració institucional del president del Govern o el cap d’Estat. Imaginem-nos ara que aquestes quatre dones haguessin sigut víctimes del terrorisme. Quatre morts en menys d’una setmana per efecte dels cotxes bomba o el tret al clatell. Imaginem-nos-ho. La universalització de l’horror ha arribat al punt de ‘posa’m una canya, xaval, que tinc pressa’.

Alguns pensaran que la comparació entre les morts a causa del gènere i els assassinats d’ETA són un exercici de demagògia. Benvinguda sigui. Contra les dues classes de crims no hi ha cap altre posicionament que no s’hagi d’exposar des de la radicalitat. Tolerància zero. Hi ha més masclistes condemnats per violència de gènere que terroristes hi va haver mai a Espanya.

Notícies relacionades

Igualtat convoca el pacte contra la violència masclista després de cinc assassinats

Testosterona antiprocés

Amb ETA es va acabar per la via de la negociació i el cansament ciutadà quan la societat en què va germinar la banda de delinqüents es va començar a rebel·lar, tot i que fos en silenci, per la via del rebuig o la reconciliació entre els dos bàndols. Amb la violència de gènere falta més pacte d’Estat i sobra alguna declaració altisonant, però hi ha consens en la repulsa, des de la denúncia ciutadana fins al 016 o l’escarni públic a la porta dels jutjats. No obstant, contra aquests criminals no és possible cap negociació. El seu terrorisme es llaura en silenci, al llarg del temps, dins de casa, en presència de fills que callen per por o per la incomprensió pròpia de l’edat de la innocència. La majoria d’aquestes dones són anònimes i només estan sota els focus quan ja no hi ha remei. No totes les víctimes tenen l’oportunitat d’explicar el seu cas en horari de màxima audiència. Es comença per la solidaritat i s’acaba qüestionant la socialització del drama.

Fa segles que les dones pateixen els anys de plom i l’acer. No ens podem no esglaiar quan passa una fatalitat, no podem no indignar-nos, tenir vergonya i ràbia amb cada dona assassinada. Si acabem acostumant-nos, si no passa res, si cap mandatari surt per la televisió per solemnitzar i retre homenatge a cinc dones assassinades en menys d’una setmana, significa que som molt lluny d’aturar el problema i molt a prop de comptar els dies fins que tornem a sentir que n’han matat una altra. I més soles se sentiran les que carreguen amb el patiment. Mai un drama va merèixer menys ser una cantarella.