El polvorí de l’Ulster

El que passa a l’Ulster és conseqüència de l’impossible de voler estar alhora dins i fora d’Europa, que és el que Londres pretén. Irlanda del Nord va votar contra el Brexit per continuar formant part del mercat interior europeu i evitar una frontera amb Irlanda, un dels grans èxits dels anomenats Acords de Divendres Sant de 1998 que va posar fi a 30 anys de violència entre protestants pròxims al Regne Unit i catòlics favorables a integrar-se a la República d’Irlanda. Però alhora Irlanda del Nord continua sent part d’un Regne Unit que ha sortit d’aquest mercat, i si no es vol una frontera terrestre entre les dues Irlandes l’única manera de resoldre aquest nus gordià és amb una frontera al mar entre l’Ulster i la Gran Bretanya, una frontera que es veiés el menys possible però una frontera al cap i a la fi.

Londres la va acceptar en el Protocol d’Irlanda, annex a l’Acord de Retirada firmat amb Brussel·les el mes de gener passat, mentre alhora deia en públic que mai hi hauria una frontera entre la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. El paperot ha durat tot just dos mesos i el 3 de març Boris Johnson ha enviat una carta a Brussel·les suspenent fins a l’octubre de manera il·legal i unilateral els controls duaners marítims acordats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El que ha fet Boris Johnson posa en perill els acords de pau entre protestants i catòlics de 1998, que es van aconseguir després de molts morts i molt sofriment en els dos bàndols. Avui a l’Ulster hi ha de nou ferits i cotxes cremats, i torna la tensió entre protestants que se senten abandonats per Londres i catòlics que se senten enganyats per Londres. Tots enfadats i amb por de reviure la que es va dir l’època dels disturbis (‘The Troubles’), que ara també alimenten les conseqüències de la pandèmia i de la crisi econòmica que ha portat. Per això Jonathan Powell, que va ser el principal negociador britànic a Irlanda del Nord entre 1997 i 2007, no dubta a culpar Johnson del que passa aquests dies perquè va mentir sobre els efectes del Brexit. Segons la seva opinió, el que fa falta ara és que «el Govern britànic comenci a prestar atenció a Irlanda del Nord en lloc d’utilitzar-la cínicament... i això significa no utilitzar-la més com un ariet en un nou conflicte amb la UE». Boris Johnson és així víctima del seu propi joc brut.

El president nord-americà, Joe Biden, irlandès d’origen i defensor acèrrim dels acords de 1998, ja ha expressat la seva preocupació, mentre des de Dublín el ‘taoiseach’ (primer ministre) Michéal Martin demana calma i una reunió amb el Govern britànic per tractar d’aquesta crisi, que és un mecanisme previst en els acords quan hi ha problemes. Però és poc probable que Londres l’accepti fins que no es resolgui la seva disputa legal amb la UE sobre el Protocol d’Irlanda del Nord, una cosa que Brussel·les va negociar durament i ara no vol reobrir. D’aquesta manera, el que va començar com una solució «imaginativa» al problema que plantejava la relació futura de l’Ulster amb la Unió Europea, una solució que hagués funcionat si tots actuessin de bona fe, està acabant amb la pau a la zona i pot derivar en un conflicte constitucional al Regne Unit. Mal negoci.