Llibres
Estoics i epicuris
La pandèmia i el confinament, que ens han portat a una vida més essencial, han posat de nou en circulació textos d’autors clàssics
La literatura també té la virtut de remoure els records. Com passa amb la música, a vegades una frase, una imatge o un personatge et queden per sempre a la memòria, units a una vivència pròpia. Fa uns dies vaig experimentar una d’aquestes regressions en una llibreria. Era a la secció de clàssics i de cop, gràcies a un títol —aviat diré quin—, vaig tornar a un colmado del carrer de Sardenya de fa 35 anys, quan era estudiant.
L’amo d’aquesta botiga es deia Màrius i semblava un savi despistat. Amb les ulleres gruixudes i la bata blava pengim-penjam, traginava caixes en un espai estret i caòtic, mentre la seva dona despatxava rere el taulell. Un dia, quan ja feia un temps que el tractava, li vaig dir: «Senyor Màrius», i ell em va tallar: «Ep, de senyor res. Màrius i prou. Si em dius senyor, t’ho cobraré tot més car». Al Màrius li agradava molt xerrar, i sovint, a l'hora de donar-te el canvi, ho aprofitava per filosofar. Els seus monòlegs sobre la vida sempre s'acabaven de la mateixa manera: «Perquè, com deia Epicteto...» -ho deia així, en castellà-, i després et deixava anar alguna sentència: “... la riquesa no és tenir grans possessions, sinó desitjar poques coses». El Màrius es considerava un estoic del seu temps, i deia que només llegia Epictet, Marc Aureli i Sèneca.
Notícies relacionadesEl títol que em va despertar aquest record a la llibreria van ser precisament les ‘Meditacions' de Marc Aureli. Els clàssics no han sortit a les llistes de novetats d’aquest Sant Jordi, ni als més venuts, però hi ha uns quants autors que continuen molt vius. No pot ser casualitat que ara mateix coincideixin sis traduccions al castellà, força recents, de les ‘Meditacions’ (a les editorials Alianza, Gredos, Errata Naturae, Taurus i Ariel, i fins i tot una adaptació en còmic, de Herder). Al seu costat, diverses edicions actuals de l’’Art de vida’ d’Epictet i, com a resposta hedonista, el recull ‘Sobre la felicitat’ d’Epicur, que ha traduït al català Jordi Cornudella (Vibop Edicions).
¿Per què de sobte reapareixen els estoics i els epicuris, amb els seus textos breus i analgèsics com píndoles? La resposta sembla òbvia: la pandèmia i el confinament els han posat de nou en circulació. De fet, en el seu breu llibre d’assajos sobre el confinament, ‘Contemplaciones’ (Salamandra), Zadie Smith explica que va tornar a llegir les ‘Meditacions’ de Marc Aureli, però «no com un exercici acadèmic, ni per plaer, sinó amb la mateixa actitud amb què llegeixo les instruccions per muntar una taula: necessitava una ajuda pràctica». La pandèmia i els múltiples tocs de queda ens han portat a una vida més essencial, més en solitud, que ens hem vist obligats a acceptar i fins i tot apreciar, alhora que per contrast ens feia donar més valor a allò que hem perdut temporalment: l’amistat, el temps lliure, la bona vida. Ja ho diu Epicur en un dels textos que surten a ‘Sobre la felicitat’: «Aquells que han estat capaços de treure el màxim aplom dels qui tenien a la vora, han viscut així en companyia amb grandíssim plaer i amb la confiança més ferma».
