Millor cap enrere

Vaig sortir al carrer per acompanyar la meva filla en la seva tornada a l’escola i a l’obrir el portal ens vam trobar un adult que caminava marxa enrere, tranquil·lament. De tant en tant girava el cap per assegurar-se de no xocar. No em va semblar que es desplacés així només per cridar l’atenció, o guanyar una aposta, o fer el ximple a seques. La naturalitat amb què lliscava et feia dubtar, tot i que no sabessis de què, potser que conegués una altra manera de traslladar-se d’un punt a un altre (¿potser cap endavant?). Tenia uns trenta anys, era alt i bastant guapo, tot i que en aquests detalls secundaris vaig caure a posteriori, quan ja estava de tornada a casa però no me’l treia del cap. De fet, quan no era res més que una imatge clavada en la meva ment, també vaig advertir que portava bigoti, un tatuatge sota l’orella i sandàlies de sivella. En el moment, no obstant, només vaig aconseguir atendre el sentit curiós de la seva marxa.

Per descomptat, el meu primer pensament al descobrir-lo a la vorera va ser: "¿Però aquest què fa?". No vaig aconseguir dirimir si avançava o retrocedia. L’acció portava una bellesa infreqüent, la d’anar al revés del món, i no estar necessàriament equivocat. Transmetia la impressió de sentir-se més lliure que la resta de transeünts, inclosos l’Helena i jo, arrossegats cap endavant per les forces succionadores dels horaris, les tasques, els llocs de treball, les presses. No el movia la pressa, sinó la insolència del seu moviment.

Notícies relacionades

Disciplina

Ser dona

"¿Què opines, que va o que torna?", vaig preguntar a la meva filla. Ella el seguia amb la mirada com se segueix al circ l’elefant caminar per la corda fluixa, a vint metres del terra. "Crec que les dues coses", va dir sense apartar la vista d’ell. "Sempre que anem a un lloc venim d’un altre, ¿no?", va afegir, flirtejant amb la filosofia. Ens vam incorporar a la vorera i el vam espiar a certa distància. Al final del carrer, va girar a l’esquerra, com nosaltres. L’Helena em va estrènyer la mà amb la seva, emocionada. "¿T’imagines que va així fins al col·le, que entra per la porta de primària, que puja a les aules de cinquè, que entra a la de C?", va dir. "¿T’imagines que és el teu nou tutor, i que al començar la classe us diu que per fi s’ha acabat el curs i us desitja bones vacances?", vaig afegir. La idea de tenir un professor així, que caminava d’esquena, que potser veia el món al revés, era tan divertida com esborronadora.

A dos-cents metres de l’escola, el vianant va entrar en una cafeteria i es va asseure d’esquena al carrer. Final de la història. Ens va resultar impossible no expressar la nostra decepció. "Tant de bo almenys no demani un cafè amb xurros, sinó que li revelin una foto, o que li posin un arbre temperat", vaig dir, aferrant-me a alguna esperança. Els dos dies següents vam baixar al carrer a la mateixa hora amb l’aspiració de tornar a trobar-nos-el. Va ser en va. De res va servir penedir-nos de no haver-li parlat el primer matí, i esbrinar per què i a on es dirigia marxa enrere, i si ho feia sempre així, i si potser creia que els mals del món es derivaven de caminar cap endavant i a tota velocitat.