Camí del 4-M

Madrid i Catalunya, als antípodes

Amb molta probabilitat, el pròxim 4 de maig a la nit Catalunya i Madrid, Madrid i Catalunya, també les seves capitals, estaran més distanciats que mai

Es llegeix en minuts
Madrid i Catalunya, als antípodes

Si en els darrers anys Catalunya s’ha anat desplaçant políticament cap a l’independentisme i cap a l’esquerra, el que amenaça de confirmar-se d’aquí uns dies a la Comunitat de Madrid és justament el contrari: es converteix en cada vegada més espanyolista –un determinat tipus d’espanyolisme– i de dretes –un determinat tipus de dretes–. Amb molta probabilitat, el pròxim 4 de maig a la nit Catalunya i Madrid, Madrid i Catalunya, també les seves capitals, estaran més distanciats que mai.

Les sensibilitats majoritàries en els dos llocs hauran arribat aleshores al seu punt màxim de separació, d’allunyament. Es trobaran gairebé als antípodes. Consegüentment, la tensió augmentarà sense remei, més encara perquè l’impuls i el projecte d’Isabel Díaz Ayuso no es limita a la metròpoli madrilenya i a la seva àrea, sinó que és un projecte «nacional», que es vol i se sent per a tot Espanya, i que té com a enemic el govern «socialcomunista» de Pedro Sánchez i Podem.

Somnis

El que està succeint a Madrid, a la capital i a l’autonomia, no és una broma. És fàcil ridiculitzar Isabel Díaz Ayuso, ‘excommunity manager’ del Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre (la mascota, que va morir atropellada, lluïa un bonic collaret amb la bandera espanyola), però, si els somnis de la de Chamberí es fan en realitat, Espanya «no la reconeixerà ni la mare que la va parir», com va deixar anar un Alfonso Guerra eufòric per la històrica victòria socialista de 1982.

El PP mai ha aconseguit –ni ha volgut– homologar-se a la dreta d’estirp democristiana que, des del final de la Segona Guerra Mundial, ha dirigit Europa de bracet amb la socialdemocràcia. Espanya, a diferència d’Alemanya i Itàlia, no va trencar amb el seu règim totalitari, amb la seva extrema dreta agressivament nacionalista, el franquisme. Es va limitar a reformar, a ‘transitar’ vers un règim democràtic. La Transició va suposar, entre d'altres peatges, no jutjar el franquisme, ni exigir-li penediment o que demanés perdó. El resultat és que molt de tot plegat continua viu en Vox i també en el PP que Ayuso galvanitza.

Ultramadrilenyisme

Ella encarna a la perfecció la peculiar dreta espanyola. Una dreta gens liberal. Una dreta que no s’avergonyeix del seu passat. Una dreta que ha trastocat el tradicional imperialisme castellà en una mena d’ultramadrilenyisme. El madrilenyisme com moll, com el més autèntic i fort, del que és espanyol. Madrid, centre irradiador, ànima i raó d’Espanya. «Madrid és Espanya dins d’Espanya. ¿Què és Madrid si no és Espanya?», deia Ayuso el 21 de setembre. És igual que la bandera de la Comunitat hagués de ser creada el 1983 cames ajudeu-me per l’artista José María Cruz Novillo i el periodista i poeta Santiago Amón.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Ayuso és tot impetuositat. Una ‘echá p’alante’. Ho va demostrar en llançar el seu desafiament després del fracàs del cop del PSOE a Múrcia. També és descarada, tirant a insolent. No només menteix sense cap mena de rubor, sinó que ho fa amb plena convicció. És un dels trets importats del populisme trumpista. També la seva demagògia és sincera, si es pot dir així. Alça el pavelló d’una llibertat hedonista i arrogant mentre al seu feu la Covid omple les ucis i els cementiris. Ayuso ve a ser la neta ideològica d’Esperanza Aguirre i Pilar Primo de Rivera.

Sánchez, al centre

Notícies relacionades

Si guanya la partida, el PP –li agradi o no a Pablo Casado– derivarà (encara) més a la dreta. Les dues Espanyes tornaran a coagular amb força, se solidificaran. Per sobreviure, Sánchez no tindrà una altra opció que provar de guanyar el centre (cosa que, per cert, no està aconseguint a Madrid) i al menys part del centredreta. Potser decideixi que, davant l’onada aixecada per Ayuso, el millor és avançar eleccions preventivament. Ja veurem.

Mentrestant, com deia, Catalunya i Barcelona, des dels antípodes de Madrid, veuran com el plet català queda del tot relegat. És més, si Ayuso triomfa, a Sánchez i als seus els resultarà molt perillós qualsevol gest constructiu en relació a Catalunya. Tant de bo m’erri, però això donarà ales a l’independentisme més reactiu i emocional. I, amb bona part d’Espanya inevitablement segrestada per la inèrcia de la ‘Villa y Corte’, ERC ho passarà malament, molt malament, a l’hora de defensar la via del realisme i la negociació.