Un curs de frustració

Els estudiants universitaris ja tenen a la vista el final del primer curs transcorregut enterament sota el pes de la pandèmia. Falten poc més de dos mesos perquè arribi el moment de conèixer les seves qualificacions, concloure els seus treballs de final de grau i de màster, prendre decisions sobre si continuar ampliant la seva formació o plantar cara a un difícil futur laboral. Però existeix un consens notable en què ells sí que tenen clara la seva avaluació sobre com s’ha adaptat la universitat al tràngol de la Covid. I que aquesta és, en termes generals i amb honroses excepcions, negativa. Un malestar que s’ha posat clarament de manifest entre els estudiants, com mostren les cartes rebudes després de la sol·licitud d’EL PERIÓDICO perquè expressessin les seves inquietuds en aquest diari. 

Si les incerteses han fet fer passos en fals en més d’un moment als responsables de la gestió de la crisi sanitària i de les seves conseqüències socials i econòmiques, això no és menys cert en el cas de l’educació superior. A l’adaptació improvisada, en els dos últims trimestres del curs anterior, a la docència i l’avaluació a distància, sense preparació, mitjans ni formació en molts casos, però també sense alternativa, va seguir un miratge durant l’estiu passat (com a tants altres sectors) durant el qual semblava ser possible una certa normalitat al setembre. I quan el rebrot estiuenc de la pandèmia va deixar clar que això no seria possible, els responsables universitaris van tardar a assumir aquesta realitat, recaient de nou en improvisacions i vacil·lacions, aquesta vegada menys justificables. Les dades epidemiològiques del que va passar durant l’estiu, que situaven la franja de joves en edat universitària com una de les més afectades pel rebrot durant aquells mesos de socialització recuperada, van fer que les aspiracions d’un ensenyament presencial híbrid hagin quedat substancialment reduïdes respecte a les previsions, i per sota del que ha sigut possible en altres etapes educatives.

En aquesta tessitura, la docència estricta ha fet una adaptació desigual, en la qual –i aquest és el primer dels defectes estructurals posats en evidència per la crisi sanitària– la voluntat, interès, capacitats i empatia individuals de cada docent han pesat més que qualsevol planificació pedagògica i organitzativa de la institució universitària. La transformació de la classe magistral en conferència ‘online’ ha demostrat les seves limitacions, i no està clar que s’hagin explotat les possibilitats de plantejar fórmules alternatives. Però més enllà de la transmissió unidireccional de coneixements, on més mal ha fet l’any de la Covid a la universitat ha sigut en la possibilitat de socialitzar, de teixir relacions, de treballar en grup i fer possible una interacció enriquidora, d’ampliar horitzons a través d’intercanvis i pràctiques, d’obtenir orientació, d’obrir portes i oportunitats.  

S’ha posat el focus en salvar en la mesura possible la presencialitat en els primers cursos, per facilitar la introducció dels seus alumnes a la vida universitària. Però per a ells encara els arribarà, segur, la recuperació de la normalitat. Fins i tot d’una normalitat millorada després de tot l’après en aquest període. Més dura serà la prova per a qui aquest curs finalitzarà els seus estudis de grau o màster en condicions laborals adverses i amb perspectives limitades. No és estrany que l’estudi en condicions de confinament i aquesta pressió afegida hagin causat desànim, descoratjament i ansietat. Garantir que la conclusió de l’itinerari formatiu d’aquesta generació marcada per la pandèmia no sigui frustrant hauria de ser ara la prioritat.