La nota

Mariano Puig

Va saber transformar una petita empresa en una gran multinacional que avui en dia és una de les líders del món de la perfumeria

Es llegeix en minuts
Mariano Puig

Dimarts, als 93 anys, va morir Mariano Puig Planas, un dels principals empresaris que més empremta han deixat a la indústria catalana i espanyola des de la segona meitat del segle passat. El vaig veure per última vegada el juliol passat, al costat de la seva dona María Guasch, el seu fill Marià i uns quants amics, en un dinar a la seva casa de la Bonanova. Volia disfrutar d’una distesa conversa i intercanviar idees sobre la marxa del país. Empresari fins a la medul·la, sabia que, sense estabilitat política, tot era més complicat. I, mai alarmista, sí que estava preocupat. Pel coronavirus i la falta d’entesa a Catalunya, entre Barcelona i Madrid i dins d’Espanya.

«Abans de la guerra (1936) teníem una activitat bàsicament comercial. El meu pare importava i distribuïa productes francesos. Però al 39 es van tancar les fronteres i per seguir ens vam dedicar a fabricar. Vam tenir un gran èxit amb la Lavanda Puig i, fins i tot, vam penetrar al mercat americà. Però només amb la marca Puig era difícil. De cara al mercat mundial, vam optar per comprar Paco Rabanne. Però la tarda que vam acabar la dura negociació va esclatar a París la revolta de maig del 68. Un gran ensurt, però no ens vam equivocar. Avui més del 80% de les nostres vendes es fan fora d’Espanya, tenim filials a 150 països i la llengua de la companyia és l’anglès». Així em va resumir fa pocs anys la història de la companyia.

«Amb els meus germans Antonio, Enrique i José María (els dos primers morts) no va ser fàcil estar sempre d’acord, però sempre ho acabàvem estant. Calia tirar l’empresa endavant. I després vam saber –tampoc va ser bufar i fer ampolles– traspassar la responsabilitat als nostres molts fills. Com em va dir el meu pare, a la vida cal aprovar cinc assignatures: aprendre a fer, fer, ensenyar a fer, fer fer, i deixar fer. Hem complert». I ara un dels seus fills, el Marc, dirigeix la companyia i presideix l’Instituto de la Empresa Familiar que va fundar juntament amb Leopoldo Rodés. 

«No podia ser que les nostres empreses familiars pròsperes, un dels actius del país, haguessin de ser venudes, de vegades a multinacionals, a la mort dels seus propietaris per pagar successions. Aquest era un gran coll d’ampolla i l’IEF el va afrontar. Pujol i Alavedra hi van ajudar, però Felipe González, un estadista, ho va assumir. Així les empreses familiars són avui en dia un dels punts forts de la nostra economia».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

«Sempre m’he sentit català, català i català, però no per això menys espanyol. No és assenyat ni intel·ligent el que passa ara. Dividir al país... l’empobreix. I la independència no només no porta a enlloc, sinó que ens perjudicarà. Em fa mal el que ha passat amb CDC. Ho van fer bé. No sempre vaig estar d’acord amb Pujol, però captava la realitat. Ara... tant que els ajudem i ara ho paguen així». I el recordo dempeus, al Palau Macaya, parlant des del públic i dient al conseller Santi Vila que calia evitar la declaració unilateral. Em va sorprendre que expressés en veu alta i amb força el que abans deia en privat.

Crec que el meu millor record de Mariano Puig és explicitar algunes de les seves reflexions que crec que el defineixen. ¿Quina va ser la clau del seu èxit? Treballar, per descomptat. Però també sabia olorar (quin verb més exacte) i era curiós, optimista i afable. Li agradava disfrutar (i presumir) dels tomàquets del seu hort, conversar i bastir ponts. A Barcelona, també a Madrid, París i Nova York. I, als estius, des del seu barco que atracava en diferents ports del Mediterrani.