Editorial

Enterrament a l’austeritat

Es llegeix en minuts

El Periódico

Els ensenyaments deixats pel recurs a l’austeritat per afrontar la crisi financera del 2008 han fet que ara, per pal·liar els estralls econòmics causats per la pandèmia, tots els estímuls semblin apropiats perquè la recuperació sigui una ràpida realitat. Cert és que la crisi en curs no és financera, sinó fruit d’un període de congelació de l’economia, i potser per aquesta raó es va entendre des del primer moment que la sortida del laberint no era carregar sobre les espatlles dels contribuents el cost de la recuperació. Molt abans que Mario Draghi digués que no és moment d’estalviar, els gestors de les economies occidentals van arribar a aquesta conclusió.

Els Estats Units van mobilitzar en total uns 2,5 bilions de dòlars entre el 2008 i el 2009 per donar respiració assistida a la banca i al sector de l’automòbil i estimular la demanda, però durant el segon any del primer mandat de Barack Obama es va optar per tancar l’aixeta i va caure en l’oblit el promès rescat de la classe mitjana. Avui sumen cinc bilions de dòlars els diferents plans d’ajuda i estímul de l’economia posats en marxa –l’últim, de Joe Biden, d’1,9 milions de dòlars–, una quantitat ingent de diners perquè el 2021 el creixement del PIB no sigui inferior al 6,5%. Un mecanisme de dinamització de l’economia amb alguns riscos, com un repunt de la inflació, però que de moment ha permès situar l’atur entorn del 7%.

La mutació genètica a la Unió Europea ha sigut semblant. L’austeritat imposada per Alemanya a partir del bienni 2009-2010 va retardar enormement la recuperació, va agreujar les conseqüències dels rescats, entre aquests, els 41.000 milions d’euros que va necessitar la banca espanyola, va disparar les tensions alcistes del deute sobirà i va situar l’euro a un pas del desastre. El mig bilió desemborsat va tenir una única destinació, finançar els rescats, i va derivar en una intervenció de les economies, la imposició de programes de contracció de la despesa pública i el control dels anomenats homes de negre. Ara, la injecció de diners públics a la UE ascendeix a 3,7 bilions d’euros, s’ha creat un fons específic per finançar els ertos i s’ha aprovat un programa de recuperació de 750.000 milions que es cobrirà amb deute conjunt consignat en el pressupost de la Comissió Europea, una cosa que fins a data recent era considerada pura heterodòxia. Per fortuna, el realisme s’ha imposat a les reserves del front auster.

Per a economies tan castigades com l’espanyola, amb un descens del PIB el 2020 per sobre de l’11%, diferents programes d’assistència i ajuda equivalents al 20% del PIB, un altíssim increment del deute i xifres de l’atur per sobre dels quatre milions, l’abandonament de l’austeritat ha sigut fonamental per limitar en la mesura possible l’informe de danys. L’última partida d’11.000 milions, aprovada per ajudar autònoms i empreses, no hauria vist la llum si la consigna hagués sigut que era hora d’estalviar, i les perspectives de creixement per a aquest any, entorn del 5,7%, haurien sigut pura il·lusió si s’haguessin imposat criteris restrictius. Ara fa falta que s’assereni la política perquè l’assistència europea doni fruit a Espanya més aviat que tard.