Editorial
¿La fi del canvi horari?
Espanya podria aprofitar l’ocasió, si tota la UE aplica la iniciativa, de replantejar també el seu fus horari
La Comissió Europea va recolzar ahir la petició del Govern espanyol davant el Consell de Transport, Telecomunicacions i Energia de la UE en el sentit que es doni per finalitzada el 2026 la normativa que preveu el canvi horari estacional, dues vegades a l’any, en els anomenats horaris d’estiu i d’hivern. És un tema que fa anys que es debat i que genera múltiples controvèrsies, tot i que és cert que la demanda de no variar l’horari en funció de les estacions cada vegada apareix amb més intensitat, degut en bona mesura a la recepció per part de l’opinió pública de les opinions dels experts que calculen que l’impacte de l’estalvi energètic (la principal carta a favor del canvi) ja no és significatiu. No només el president del Govern no hi veu sentit, sinó també un altíssim percentatge de la ciutadania. En una enquesta del CIS del 2023, dos de cada tres espanyols recolzaven la supressió de la mesura i, en una enquesta promoguda per la UE, el 84% dels europeus opinava el 2018 el mateix. Així ho va assumir el Parlament Europeu el 2019 quan va decidir per una àmplia majoria que la data per acabar amb el canvi horari seria el 2021.
En el videomissatge de Sánchez en què defensava la mesura, el president va posar èmfasi en la necessitat d’emprendre iniciatives com aquestes per governar atenent els problemes reals dels ciutadans. Sembla que els dos grans partits han acabat per detectar i assumir que el votant està tip de la política de la retòrica i la confrontació i ara pretenen intentar captar les seves inquietuds. Si això es tradueix en mesures reals i no anuncis efectistes sense res al darrere, seria de celebrar.
Tant per la inèrcia de la mesura, amb l’origen en la dècada dels anys 70 i amb l’escenari de la crisi del petroli, com per la dificultat d’aconseguir un consens al continent, s’ha anat aparcant una decisió que, a hores d’ara, sembla necessària i inevitable. Tot sembla indicar que, efectivament, l’estalvi energètic és insignificant, mentre que sí que són importants els problemes físics que implica el canvi. Una de les decisions que haurà de prendre la UE, si arriba a bon port la supressió, és escollir entre mantenir l’horari d’hivern o el d’estiu. L’hivernal és el que genera més consens perquè permet aprofitar amb més intensitat la llum diürna i l’activació del cos al matí, alhora que regula amb més racionalitat l’alineació de la llum solar amb el rellotge biològic.
Desbloquejar aquesta decisió permetria plantejar-se’n alhora d’altres –fins i tot si no s’aborda el molt més complex tema de la racionalització dels horaris a Espanya–. La hipotètica implantació durant tot l’any de l’horari GT+1 permetria assumir la reversió d’una anomalia històrica. Com és sabut, el fet que Espanya no es trobi al fus horari del meridià de Greenwich (el del Regne Unit, Portugal, Irlanda, el Marroc i les Canàries) i, en canvi, s’ajusti al central europeu, es deu a la decisió de Franco, el 1940, d’acomodar-se a l’horari de l’Alemanya nazi. Un despropòsit que podria esmenar-se per a la recuperació d’un horari més natural i d’acord amb la geografia.
La matinada de dissabte a diumenge, el rellotge es retardarà de nou. Pot ser que sigui una de les últimes variacions que viurem, en la perspectiva del 2026, quan s’haurà de decidir-se si continuar amb l’estacionalitat o establir un únic horari anual.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
